Estem immersos en un moment de màxima desestabilització global, on s’han perdut els punts de referència culturals, ètics, morals i mentals (només cal veure el trist espectacle que estan donant els polítics de l’Estat espanyol aquests dies, escrivint una autèntica obra “esperpèntica” del mestre Valle-Inclán).
Submergits també en un sistema o règim fonamentat en la mentida i el cinisme i representat per la bandera de la por, on en nom d’una falsa seguretat es vulneren els drets (crisi de valors humans).
Davant d’aquest panorama, no ens queda altre camí que l’apoderament (conscienciació extrema) de tots els ciutadans per tal de construir alternatives a la barbàrie.
I quin col·lectiu és el més vulnerable i el més afectat per aquesta situació, doncs els infants.
Malgrat que tenen la Declaració dels Drets dels Infants aprovada per NNUU, l’any 1959, i la Convenció dels Drets dels Infants del 20 de novembre de 1989, totes du-es, d’obligat compliment per part dels estats signants, continuen sent marginats, discriminats, explotats, invisibilitzats, maltractats i assassinats pels adults que no tenen en compte el seu especial caràcter de ciutadans en “construcció”, el seu dret a ser subjectes polítics i socials per defensar la seva dignitat.
La llista de “greuges” i vulneracions és molt llarga:
€ Els infants que condemnem diàriament a morir de fam, malnutrició o víctimes de les nombroses guerres i conflictes (i sort que les armes que venem als seus botxins són “intel·ligents” i només maten “selectivament”, si no, imagineu-vos!
€ Els infants que es veuen obligats a migrar amb les seves famílies, per culpa de la guerra o de les condicions econòmiques, vivint en condicions infrahumanes.
€ El treball infantil i esclavitzant que encara existeix a molts indrets del planeta.
€ Els maltractaments físics i psicològics per part de familiars o suposadament cuidadors o “responsables” (assetjament, bullyng).
€ Els infants que, durant la llarga bombolla immobiliària, han estat les víctimes ocultes i invisibilitzades que més han patit en els centenars de milers de desnonaments.
€ Víctimes actuals i històricament invisibilitzades de la violència sexual (episodis reiteratius de pederàstia en escoles o per part de l’Església catòlica).
€ I el més greu, en aquests casos, no és “el no compliment dels seus drets” sinó les conseqüències de tot això: amb efectes psicològics i físics molt greus i en molts casos irreversibles.
€ I sobretot als milers d’infants que actualment es troben darrere les xifres “oficials”, de famílies que es troben sota el llindar de la pobresa o de l’exclusió social. Algú sap com viuen i quines mancances diàries tenen aquests infants?
I així podríem seguir, amb molts més exemples que denigren la dignitat dels infants. Però què podem fer davant un problema que no és una qüestió política, sinó una qüestió “humanitària”?
No n’hi ha prou amb noves lleis, com l’última reforma de la Llei de Protecció de la Infància i l’Adolescència, ni que augmentin les denúncies als tribunals de qualsevol vulneració de drets dels infants, esperant que els jutges compleixin amb l’obligació d’aplicar en les seves sentències el principi universal de NNUU “de l’interès superior del nen”, que malauradament veiem que s’aplica en molt poques ocasions.
És evident que cal que els activistes denunciem qualsevol vulneració per petita que sigui, exigint, a la vegada, la reparació immediata dels danys ocasionats, però encara és molt més important prevenir, sensibilitzar i treballar de forma constant, per una societat nova, lliure d’injustícies.
És per això la proposta de crear a Terrassa un consell permanent format per infants que s’organitzi a partir de la concertació entre Ajuntament, escoles i societat (un projecte que ja té iniciatives semblants en algunes ciutats catalanes). Posar a treballar junts infants d’una franja que podia ser de 7 a 14, amb els següents objectius:
€ Incorporar els infants a la vida pública
€ Escoltar la seva veu, el que pensen.
€ Descobrir el que els interessa.
€ Deixar que el seu sentit comú, net i savi, flueixi cap a les decisions importants de construcció de comunitat, a la ciutat.
€ Fomentar els valors humans de la interrelació, cooperació, solidaritat i responsabilitat.
€ Un treball pedagògic en benefici d’ells mateixos (que desenvolupin diferents habilitats, com l’empatia, el diàleg, l’esperit crític, la implicació, la capacitat d’intermediar, consensuar i sobretot l’aprenentatge de què significa la participació i una democràcia de qualitat i real). Sempre amb l’ajuda dels mateixos tutors i tutores de les escoles.
Que us sembla? Creieu que els nostres polítics, la societat, estan preparats per acceptar un informe o proposta, amb conclusions i reflexions elaborades de forma clara, neta i lliure, de qualsevol interès que no sigui el d’aconseguir una ciutat, una societat millor (el dret a la ciutat). A mi em costa creure que estiguem preparats, el que sí que sé és que s’ha d’intentar sí o sí.
Tenim pocs camins per escollir i aquest n’és un. Aquí deixo el repte.
* L’autor és advocat i activista pels drets humans; membre de la comissió de defensa dels drets humans del Col·legi d’Advocats i d’Espai Drets
