19 de setembre de 2017.
Devien ser quarts de nou del matí quan preparava les coses per anar a la universitat i en Sergi, un company de moltes batalles polítiques, em va trucar per dir-me que hi havia la Guardia Civil a Terrassa, que hi anés corrents, que els joves havíem de mobilitzar-nos. Vaig canviar-me ràpidament i el pare va acompanyar-me a la seu d’Unipost a Terrassa, al carrer de la Mare de Déu dels Àngels. Era un moment històric i havíem de sortir al carrer.
Arribo a l’oficina d’Unipost i em trobo amb una vintena de companys i companyes i alguns periodistes, m’expliquen que han vingut sis unitats de la Guardia Civil per emportar-se les targetes censals i les notificacions per formar part de les meses electorals del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Quedaven menys de dues setmanes per a l’1 d’octubre i ens adonàvem que allò que el referèndum només seria possible amb la força de la gent era veritat. Havia arribat el moment de sortir al carrer per fer possible l’1 d’octubre.
Així doncs, entre uns quants comencem a trucar a companys de lluita per mobilitzar-nos i evitar que la Guardia Civil s’emporti material del referèndum. Poques hores després, el carrer s’omple de gent amb banderoles on posa democràcia i cartells de “Volem votar”. Més tard, arriben els cartells oficials del referèndum (aquells amb la imatge de les dues vies de tren que va prohibir l’Estat espanyol) i els cotxes de la Guardia Civil van omplir-se de clavells.
A mesura que passaven les hores, venia gent de tot Terrassa, companys i companyes de tota la vida, però també molta gent que no havia vist mai, que era allà per fer possible el referèndum d’autodeterminació i votar el nostre futur social i polític. Per això vam decidir no permetre que la Guardia Civil s’emportés el que era imprescindible per dur-lo a terme.
Com més tard es feia, més s’omplien els carrers que envoltaven l’oficina d’Unipost, sobretot de joves que van veure que havia arribat el moment de fer un pas endavant i formar part de la història. Després de més de dotze hores de registre i més d’un miler de persones envoltant l’oficina, la part superior del carrer va ser desallotjada pels Mossos d’Esquadra, i la Guardia Civil va poder emportar-se part del material electoral.
Aquell dia vam aprendre que, com deia el president Companys, “totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. L’endemà això va quedar palès, amb l’entrada de la Guardia Civil a diverses conselleries de la Generalitat de Catalunya, l’intent d’assalt de la Policía Nacional a la seu de la CUP i la detenció d’alts càrrecs del Govern de la Generalitat. Aquells dies, els catalans i les catalanes vam decidir sortir al carrer per defensar els nostres drets i les nostres llibertats. Van ser moltes hores als carrers, poques hores de son, però sobretot moltes converses amb gent que no coneixies de res, però que sabies que estaven allà per lluitar pel mateix que tu. Ningú no es preguntava d’on veníem ni a qui votàvem, estàvem allà pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya que vam fer possible l’1 d’octubre de 2017.
* L’autor és militant Jovent Republicà de Terrassa
