Seguir l’actualitat política a través de la premsa s’està convertint en esport d’alt risc. Que “no tots som iguals” -com reiterava l’exministra Montón, abans de plegar- ja ho sabia. D’exemples, al cap i a la fi, en tinc un munt que m’ho confirmen. Començant pel diferent tracte que Hisenda dóna a la “jet” o a la “classe sobrera”. Seguint per la plaga d’aforats que pul·lulen per la nostra geografia (parlamentaris, diputats, senadors, monarques, etcètera)€ Tot plegat, doncs, m’ho ha apamat a l’hora de triar títol per a aquesta columna.
El corporativisme és un fenomen establert entre els col·legues de qualsevol penya de persones unides pel mateix objectiu. Quan algun membre de la colla passa un mal moment, la resta fa pinya, en senyal d’una mal entesa solidaritat. Sobretot en el cas de col·lectius que gaudeixen d’un munt de prebendes més que qüestionables… Cal fer i desfer per tal de conservar tota classe de momes.
Fet aquest preàmbul, és evident que el nou govern espanyol passa per mals tràngols. Que en el decurs de cent dies ja hagi hagut de foragitar dos dels seus membres no parla precisament en favor seu. Ara bé, la plaga derivada dels suposats “màsters” passa de taca d’oli. Abarca diferents partits i -oh casualitat!- sembla ésser que tots els tripijocs es concentren en un mateix centre (la Universitat Rei Joan Carles). Un altre senyor a qui determinats partits de la dreta més reaccionària s’obstinen a protegir d’uns més que probables fets no massa clars amb una tal Corinna zu Sayn-Wittgenstein.
Al llarg de la vida, els errors es paguen. En el cas concret de la política, s’hauria de filar més prim. Sobretot perquè qui es troba dalt de la trona justament és qui hauria d’acreditar més transparència. Sense cap contradicció i amb una credibilitat fora de qualsevol dubte.
No sé quin brou sortirà de la batedora dels casos Cifuentes, Montón, Casado i Sánchez. Tots ells -ves per on- són polítics€ I Maquiavel defensava que la política era l’art d’enganyar. Serà una premonició?
Molts no es poden permetre el luxe de cursar aquests estudis. I els qui poden hi esmercen un esforç suprem. La pròpia “meritocràcia” del mercat laboral s’ha convertit en un autèntic berenar de negres. Déu faci que, per bé o per mal, s’imposi el seny, d’una vegada.
