Hi ha força situacions a les nostres vides que fan de tots nosaltres un llibre obert a ulls de tothom. La manera de vestir-nos, de caminar, de menjar… I també la manera de parlar. Per a les persones que som una mica observadores i que ens agrada parar l’orella en algunes converses que ens envolten (això també té un punt de tafaneria), és relativament fàcil poder esbrinar les carències i paranoies que arrosseguem els éssers humans. Seria una mica allò de "dime de qué presumes que te diré de lo que careces". Segurament és un moment aquest, el de parlar, quan ens mostrem tal com som i deixem una mica de banda l’autocontrol de les nostres emocions i dels nostres secrets (recordar totes les mentides que diem és força complicat) i d’aquesta manera ens obrim sense limitacions, sense gaire més filtre que adonar-nos un segon més tard d’haver-ho dit que l’hem cagat. El control de la parla s’ha de treballar per tal de ser dominat perquè aquesta no cometi traïcions imprevistes. Dir en cada moment el que toca és una feina que requereix d’una sistemàtica d’entrenament emocional per controlar sentiments de naturalesa imprevista o immediata, a més d’un gran coneixement del vocabulari. Tenir un domini de la paraula, la frase o bé el comentari més adient en cadascuna de les vivèncien què ens trobem es converteix en una tasca de difícil execució. De totes maneres ens hem d’esforçar a fer de la nostra manera d’expressar-nos mitjançant el llenguatge oral una característica de la nostra personalitat que s’adigui a la nostra manera de ser, pensar i actuar, de mostrar-nos al món amb la dignitat que la nostra espècie mereix.
Així caldrà vigilar força amb la falsa modèstia, l’orgull ferit, l’enveja desfermada, l’amenaça emmascarada i la prepotència estúpida i repugnant, totes elles i ell de fàcil descoberta. Quan parlem estem mostrant les nostres inquietuds, les nostres carències i frustracions, allò que ens preocupa i les coses que desitgem. Quan ens referim a les nostres virtuts sovint és per amagar defectes i quan critiquem les altres persones és per algun interès personal que no ens deixa viure. La nostra manera de dir les coses més enllà del to i del registre també se suporta sobre un contingut que no cal analitzar gaire per poder esbrinar quina és la cosa que ens amoïna o què és allò que ens fa realment feliços.
Treballar amb persones fa que hagis de fixar-te molt en la seva manera de dir les coses. De vegades hi ha formes comunicatives que en superfície volen dir una cosa i en la seva més estricta profunditat defensen exactament el contrari.
En aquest sentit moltes vegades, quan estem manifestant que ens sap molt de greu allò que li ha passat a un conegut, ens falta el convenciment i la passió necessaris en la nostra manera de parlar per fer-ho creïble, i sovint el receptor ho rep com una manera de quedar bé i prou però no com una demostració real i entregada del nostre sentiment. És per això que sempre he defensat i recomano, tal i com deia una cançó del grup El Último de la Fila: – "Si lo que vas a decir no es más bello que el silencio no lo vayas a decir", que reflexionem una mica respecte de les paraules que sortiran de la nostra boca.
És cert que aquest exercici de control del sistema nerviós simpàtic es va accentuant amb les experiències vitals, amb els cops de la vida, i és per això que sovint la gent a mesura que compleix anys processa més la informació abans de ser escopida en forma de paraula sonora. Pensem les coses una mica més abans de dir-les.
Ja per acabar deixeu-me que ho faci amb unes paraules de l’emperador romà Marc Aureli que referint-se a la parla deia: "Abans de començar a parlar, procura que en el teu rostre es pugui llegir el que vas a dir", i és que el fet de parlar amb coherència i credibilitat ens identifica com a persones intel·ligents.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
