Mai és tard per agafar el tren de la vida. Tots tenim dret a una vida millor. Moltes persones tenen un vida rutinària i no s’atreveixen a viure intensament perquè es troben atrapades per les seves circumstàncies. La frustració és la tònica dominant de moltes parelles que tenen por de trencar la vida quotidiana. Aquest és el tema de “Shirley Valentine” (1986), l’obra teatral del dramaturg anglès Willy Russell que interpreta Mercè Arànega al Teatre Goya. Mercè Arànega, actriu versàtil, es posa a les ordres de Miquel Gorriz per ficar-se en la pell d’una mestressa de casa de 40 anys, d’una família obrera de Liverpool, amb els fills independitzats i un marit que la té com una serventa perquè li faci el sopar. Ella viu resignada a parlar amb la paret, amb la rentadora o amb el forn, porta una vida de frustració i condemnada per lligams d’un matrimoni gris. Però un dia una amiga li proposa un viatge a Grècia. Shirley i la seva amiga soles les dues. El viatge a Grècia serà el detonant perquè aquesta dona prengui les regnes de la seva vida. El viatge a Grècia de les dues dones angleses servirà perquè pugi la seva autoestima que estava sota mínims per culpa dels seus vint anys de matrimoni amb un obrer bàsic.
L’obra és un monòleg en el qual el personatge central parla d’una sèrie de personatges evocats als quals veiem gràcies al treball de Mercè Arànega. El marit de Shirley, Joe, exigeix una vida de cronòmetre, sempre a la mateixa hora el sopar, ni un minut abans ni un minut després. Mai un petó d’amor.
“Shirley Valentine” és una tragicomèdia, plena d’humor i dolor. Entre confessió i confessió ens diu que la primera vegada que va sentir parlar del clítoris va ser quan ja havia parit dues vegades. En aquests moments en què es demana el protagonisme de les dones ve molt al punt aquesta obra que va gaudir de gran èxit al West End londinenc i que pels nostres teatres han interpretat Verónica Forqué, Esperanza Roy o Amparo Moreno, entre moltes altres. La versió cinematogràfica és del 1989 dirigida per Lewis Gilbert amb una gran Pauline Collins.
Mercè Arànega, sota la direcció de Miquel Gorriz, ens mostra la dona maltractada per la rutina, per la vida grisa, per una generació ennuvolada, que vol anar més enllà i en què el viatge serà una excusa per autodescobrir-se per reinventar-se. Mercè Arànega ens diu que mentre hi ha vida un pot qüestionar-se les coses, sense por. L’espectador assisteix entre anècdota i anècdota de la seva vida a la transformació de Shirley Valentine a poc a poc i ens alegrem quan la veiem en banyador sota un para-sol en una roca somiant amb les paraules del seu nou amic, un cambrer grec. Del monòleg surt victoriosa Mercè Arànega i es fica a la butxaca l’espectador. Un malbaratament d’emocions i sentiments. De l’humor quan ens narra les activitats teatrals del seu fill Brian o el flirteig amb el cambrer grec. Tots els observatoris sobre la dona diuen que els temps no han canviat tant com crèiem. Aquesta denúncia dels anys vuitanta avui dia segueix tenint vigència. Cada dia més es necessiten més dones valentes com la Shirley, que utilitzen l’humor, el sarcasme i la tendresa per fer un pas endavant i canviar les seves circumstàncies.
