L’inici del curs escolar sol posar l’accent informatiu en les qüestions organitzatives. Moviments demogràfics que fan pujar o baixar el nombre de matriculats, nombre de places escolars disponibles i ràtios d’alumnes, incorporació de nous professionals, beques menjador, estat de les instal·lacions… Com passa amb la majoria de serveis públics -la sanitat, el transport públic, la seguretat…-, la demanda de recursos en ensenyament és il·limitada i mai no s’arribarà a la plena satisfacció perquè, un cop assolit un determinat nivell, apareixeran nous condicionaments, noves aspiracions i noves peticions. Alhora, no cal recordar que els recursos són limitats i que a cada nova demanda, si tots plegats fóssim una mica més responsables, hi hauria d’haver la informació precisa de quants més impostos caldria pagar per atendre-la. Potser així ens hi pensaríem dues vegades, i en qualsevol cas prioritzaríem millor en què i quant volem contribuir. Sigui com sigui, inevitablement, inici de curs i llista de greuges van de bracet, i formen part d’un mateix ritual social anual.
Ara bé, més enllà de qüestions organitzatives, l’inici de curs representa haver d’encarar, un any més, tota una sèrie de grans desafiaments de fons que no tenen una solució única i simple. Es tracta de desafiaments que fins i tot es podrien expressar en termes aparentment contradictoris. Per exemple, és clar que l’escola ha de traspassar tota una tradició de coneixements -científics, humanístics, socials, cívics…-, i alhora ha de formar orientant els alumnes cap al futur nou i desconegut. O bé l’escola ha de treballar per a l’equitat garantint tant com sigui possible la igualtat d’oportunitats, però també ha de facilitar l’excel·lència perquè, atesa la diferent responsabilitat i aspiracions de cadascú, ningú hagi de renunciar-hi. També es demana al sistema educatiu que combati la segregació escolar. Bé: però es tracta d’un objectiu sempre limitat per altres tipus de segregacions socials -o, simplement, diferències-, el combat de les quals hauria d’arribar de les famílies, el món laboral, el nivell cultural i, en definitiva, d’allò que se sol anomenar el "capital social" dels individus. I, tot això, sense oblidar que els nous coneixements sobre els processos d’aprenentatge haurien d’obligar a una formació continuada del professorat -que hauria de ser sistemàtica i rigorosa, en forma de períodes sabàtics d’estudi i pràctiques- per tal d’incorporar-los en les seves rutines educatives. Penso en les aportacions de la neurociència, per exemple, que estan enfonsant vells mites pedagògics. Penso en els coneixements dels ritmes circadians i la importància extraordinària dels horaris -del son, de l’alimentació, de la llum…- en l’organització dels aprenentatges. Penso en com els nous sistemes de comunicació i relació social -particularment les xarxes socials- estan transformant la manera de conèixer, d’actuar, de viure, i que l’escola no pot ignorar prohibint que entrin a l’aula.
No és pas una llista exhaustiva. Només vull fer notar que hi ha una desproporció -i demanda- excessiva per les qüestions organitzatives bàsiques i una escassa atenció als desafiaments de fons. O, dit d’una altra manera, les preocupacions organitzatives haurien d’estar profundament connectades amb les qüestions de fons, amb una mirada més llarga i obertes a canvis molt més radicals.
