Viure l’11 de setembre lluny per feina no és tan èpic, però en dó-na una certa perspectiva. Aquest cop les imatges de la Diagonal de Barcelona plenes a vessar i l’exercici impressionant de civisme també arribaven a Atlanta: “1 milion people demonstration”. Un cop més es constata que cap moviment al món fa millor aquestes mobilitzacions, amb un nombre tan massiu i una estètica tan cuidada. Simplement impressionant. A partir d’aquí, els mateixos polítics no tarden ni un dia a evidenciar el poc que canvia l’escenari. La dreta espanyola ha entrat en una carrera incendiària per allunyar qualsevol solució raonable en una competència entre Casado i Rivera a veure qui proposa una ocurrència més contundent que sedueixi l’electoral més radicalment anticatalanista. El PSOE ja constata com és de difícil gestionar l’herència del PP en tot aquest atzucac i, a més, ha de gestionar les seves pròpies contradiccions. I, dintre l’independentisme, n’hi ha, com el meu company d’opinió en aquestes pàgines, Salvador Cardús, que creu que tenim la independència a tocar (fa temps que ho diu sovint i el tinc per una persona informada i seriosa) i altres, que voldrien punxar el globus del mandat de l’u d’octubre, fer una pausa per governar i eixamplar la base independentista. I aquesta és la foto que em queda fixada des de lluny.
En paral·lel a aquesta demostració de civisme extraordinari, també em van arribar a Xile unes imatges de la marxa de torxes a Terrassa del 4 de setembre, que també fou molt concorreguda però que va acabar amb un episodi preocupant, la crema de fotos de l’alcalde Vega. Veient-les, vaig pensar que, en fets com aquest, hi ha complicitats que no poden ser latents, cal explicitar públicament determinades condemnes. Hi ha coses que cal condemnar més enllà de la pura tàctica política. Hi ha símptomes que han d’alarmar. Persones d’ERC, dels Comuns, de Ciutadans, del PSC, pel que jo he vist a la xarxa, han estat explícites en la condemna de la crema de fotos de l’alcalde Vega. He trobat a faltar absències poc justificables en aquesta reprovació. Hi ha gestos que empetiteixen murs i hi ha silencis que els consoliden. Hi ha actituds que només destrueixen, sobre les quals no es pot construir res i menys una proposta il·lusionadora i integradora de futur. Hi ha coses amb què no podem jugar, que simplement no ens podem permetre, a no ser que estiguem disposats a deixar-hi la veritat, l’enteniment i la convivència.
I aquest és el contrast. I és aquest el temor a l’enrariment de les relacions properes.
No saps mai el moment exacte en què s’exagera o el moment en què s’arriba tard. No hi ha un sensor exacte que expliciti el deteriorament de les relacions. És una barreja d’intuïcions i de dades objectives. És un territori minat d’inquietuds latents. I la por és que un dia esclatin i reverberin més enllà de les trajectòries lògiques, raonables. No ho sabria expressar amb l’elegància literària d’Éric Vuillard a “El orden del día” però comparteixo algunes de les seves inquietuds.
Catalunya viu en la incertesa del deteriorament. Probablement ho farà durant molts anys. I hi ha moments en què s’acumulen anècdotes que alimenten la distorsió social. I de tant en tant alguna imatge sura més temps del compte i ens interpel·la sobre el futur. Més enllà de l’eufòria de moments extraordinaris o de la tristesa d’episodis desagradables: comença a agafar consistència el risc d’un triple deteriorament sobre la veritat, l’enteniment i la convivència.
Insistir que hi va haver rebel·lió violenta és molt més que una inexactitud que deteriora la veritat, és un guió pervers que condemna el conflicte a dècades d’incomprensió. Pretendre que no va passar res el setembre de 2017 que alterés els mecanismes amb què una democràcia ha de tractar les minories és també empetitir molt la veritat. S’enfronten relats que substitueixen els fets per axiomes. Quan es dóna la culpa a les víctimes de les exageracions policials del 1 d’octubre és pretén advocar per un món al revés. Quan es vol fer veure que Catalunya és una mena de monòlit a favor de la independència es pren interessadament la part pel tot. A Catalunya tenim la nostra pròpia versió de les “fake news”. No només són els de fora que deterioren la veritat.
Hem de trobar un camí que positivitzi una sortida i que no faci més profunda la divisió. Ni els de l'”a por ellos” ni els que fan llistes de traïdors a la pàtria catalana (fa quatre dies ja hi posaven Junqueras i tot) no ens portaran a enlloc. Només a l’odi. Catalunya no recuperarà la seva normalitat mentre hi hagi presos polítics, que una gran majoria de població, clarament més enllà del bloc d’independentistes, veu com una injustícia intolerable. Però dintre d’aquesta excepcionalitat cal construir la sortida. I no serà una sortida sense dilemes ni contradiccions. Però ha de ser una sortida per a un país on puguem conviure tots, els de la impressionant manifestació de la Diagonal i els que es van quedar a casa. Enteniment i empatia.
