En les primeres hores del dijous 13 de setembre de 1923 es posava en marxa el cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera, marquès d’Estella. El punt neuràlgic fou l’edifici militar del passeig de Colom de Barcelona, on el futur dictador era el capità general de Catalunya. El manifest, que justificava aquella acció, no deixava cap dubte sobre els suposats arguments i motius del personatge en dur a terme aquella intervenció militar que va comptar des del primer moment amb la complicitat d’Alfons XIII: “Viva España” i “Viva el Rey”. Ja se sap que els cops d’Estat, enmig d’un sidral d’armes i decrets fulminants/apocalíptics, s’han de justificar des de la visió paranoica de qui els organitza. Una altra cosa és que l’audiència en resti convençuda (!). El pretext del moment no era altre que acabar amb la violència dels sindicats, el descontrol social, el problema del Marroc i les nombroses errades i despropòsits de la classe política. Hi havia, sens dubte, una brutal animadversió contra els “professionals” de la política. En el mateix cistell argumental també hi havia el perill del separatisme que amenaçava la “integridad de la patria” des de feia molt de temps. Calia foragitar aquell monstre. Però en realitat hi havia encara un altre argument de pes, encobert de totes totes, però conegut per tothom. Les vinculacions/responsabilitats del rei amb el desastre d’Annual (1921). Aquestes estaven més que provades i les diligències no deixaven de generar més proves i més informes que calia tallar de soca-rel. Don Miguel Primo de Rivera n’era la solució. El cop d’Estat i la posada en marxa d’un directori militar a partir del mateix dissabte 15 podien ser el millor mur de contenció contra tants “perills” i tanta descoberta que afectava i feia trontollar les màximes autoritats de l’Estat. La fotografia del primer govern del Directori és una peça única.
El cop d’Estat i les seves repercussions no es poden deixar de costat en l’anàlisi de tot un segle que ofereix un panorama prou galdós pel que respecta al poder dels uniformats, la violència, la repressió, la intransigència i l’aniquilació de tota mena de llibertats. Llegiu-vos el manifest colpista i entendreu moltes coses posteriors. L’etapa de la Dictadura va significar un llarg període d’entrenament per a moments i situacions futures. La gent d’ordre i l’oligarquia es posicionaren en el control econòmic i polític. El corporativisme i el sindicalisme vertical feien els seus primers passos. El sometent, polititzat fins a les dents des de feia molt de temps, es va estendre a tot l’Estat i fins i tot en Mussolini va prendre bona nota dels suggeriments/aportacions que li va fer el dictador. Es va liquidar la Mancomunitat de Catalunya i les multes per atemptar/ofendre la pàtria sovintejaren d’allò més. Josep Freixa i Josep Ullés foren els alcaldes de la nostra ciutat durant aquell període on es va treure, per cert, la pols del garrot vil i on Terrassa comptava amb un insigne convidat i sinistre personatge com era el delegat governatiu, tinent coronel Jorge Villamide. En Joan Manel Oller ho va estudiar de forma atenta i rigorosa. Tot anava fent el seu curs. És a dir, un curs preparatori de com governar de forma inflexible i autoritària amb el suport de militars i Guàrdia Civil i amb l’obligat silenci de la classe política i sindical. En aquells anys es definiren, encara més, tot un munt de connivències i suports que el salisme havia anat teixint al llarg de molts anys. Els fruits començaven a ser importants. No s’havia pedut el temps, ans al contrari. El rodatge d’aquell període va tenir una segona fase preparatòria durant el Bienni Negre de la República. En un altre moment i escenari es varen ajustar alguns papers. Després la majoria d’actors varen saber fer molt bé la seva feina a partir de 1939. Alguns foren uns veritables artistes a garantir l’ordre i el pànic. Els assajos previs havien estat fets a consciència.
Ara tot sembla molt llunyà o potser no tant.
