Tinc el convenciment que la majoria de terrassencs i terrassenques o bé són contraris a la monarquia o bé no tenen cap interès especial que segueixi existint aquesta institució antidemocràtica. També penso que cap partit dels que es troben presents al Consistori municipal és monàrquic; alguns en són clarament contraris i els altres, encara que parlin de la constitucionalitat de la monarquia, crec que en realitat no deuen tenir tampoc cap interès perquè Espanya sigui un regne. Qui pot defensar que el sistema de govern de l’Estat sigui la monarquia parlamentària quan el més lògic és desitjar un govern encapçalat pels més capacitats i no per qui té l’únic mèrit de ser fill del seu pare?
Amb aquest convenciment m’atreveixo a demanar a les forces polítiques municipals que, prèvia consulta amb les associacions de veïns i veïnes, i dels veïnats de les vies urbanes implicades, es plantegi el canvi de nom d’aquells carrers, places i avingudes de la nostra ciutat que facin referència a la monarquia i als seus coadjuvants. Així avançarem, encara que sigui un pas minúscul, cap a un sistema de govern republicà.
Per exemple, es podrien canviar de nom carrers com el d’Amadeu de Savoia, tot i que aquest rei va tenir el detall de renunciar a la corona quan va comprendre que no se l’estimava i, a sobre, l’exèrcit li havia demanat que prescindís del Parlament; els dels Comte Borrell i Comte Guifré, ja que els senyors feudals van ser opressors dels camperols, cal explicar-ho?; el de la Duquessa de la Victòria, esposa del general Espartero, príncep de Vergara, duc de la Victoria, duc de Morella, comte de Luchana i vescomte de Banderas; el de l’Emperadriu Eugènia, perquè quin sentit té dedicar-li un carrer a qui va ser esposa de Napoleó III, l’últim rei de França; el de Felip II, un emperador, d’ofici les seves guerres per tot Europa, les seves repressions i els seus impostos; el de l’Infant Martí, que no era pas un nen de Ca n’Aurell, sinó un noble català que per ser rei va portar la guerra a Sicília; el de Joan d’Àustria, fill bastard d’un rei i executor de repressions contra el poble pla; el de Sant Ferran, rei de Castella, fundador de la Universitat de Salamanca, però també qui va guerrejar per conquerir territoris i repartir-los entre la noblesa i l’Església, i tant sant que va ser capaç de robar a les seves germanastres; el de Vázquez de Mella, comte i polític monàrquic; així com també el del passeig del Comte d’Egara, per la doble condició d’Alfonso Sala de monàrquic i aristòcrata, i el de l’avinguda de Jaume I, per ser aquest rei el primer promotor de la Inquisició a la península i el responsable de la matança de gairebé la meitat de la població autòctona de Mallorca, un personatge ben sinistre, capaç de fer tallar la llengua a un bisbe que el va criticar.
De ben segur que, si la filosofia que regeix el nomenclàtor de la nostra ciutat vol representar una imatge fidel de la realitat i de la forma i voluntat de ser de la seva ciutadania, aquest canvi és necessari.
En el seu lloc es podrien posar noms de personatges i institucions -tant locals com d’uns àmbits geogràfics més amplis- destacables per la seva exemplaritat o mèrits com, per exemple, Salvador Alavedra, artista plàstic, erudit i mecenes d’artistes i escriptors; Averrois, filòsof, metge, matemàtic i astrònom; Aurora Díaz-Plaja, escriptora i bibliotecària; Maria Dolors Bargalló, política antifeixista i feminista; Maria Bigordà, obrera terrassenca i activista pels drets socials, econòmics i polítics; la Federació Obrera de Terrassa, la primera organització sindical de la nostra ciutat; Edward Jenner, metge i immunòleg; Maimònides, filòsof, metge i astrònom; Josep Padilla, obrer terrassenc, sindicalista i lluitador antifranquista; José Parra, un futbolista terrassenc amb un estil de joc avançat al seu temps; el Gremi d’Artistes, una entitat terrassenca que aglutinava artistes plàstics, arquitectes, músics i escriptors; Isabel Vilà, mestra i la primera sindicalista catalana coneguda, i Natividad Yarza, mestra i primera alcaldessa d’Espanya elegida democràticament, l’any 1934.
