Estic tip del que crec commemoracions buides. La diada catalana vol recordar la darrera defensa -amb derrota- de Barcelona, l’onze de setembre de 1714 (es ve celebrant des de 1980). Com també ho fa un himne trist i en to menor (“Els segadors”, vigent des de 1983). He vingut insistint, sovint, en ambdós paràmetres. Enlloc s’és vist festejar uns derrota humiliant… I no té sentit cantar com una ploranera.
Dit això, anticipo el proselitisme de la nissaga “indepe”. Ens tenen acostumats a “reconduir” el sentit de qualsevol acte en benefici de la “ceba”. Es veié a la proppassada Festa Major egarenca, a qualsevol partit del Barça (al minut 17), a l’aniversari del 17-A… “And so on”. Fins a haver-me hagut d’empassar -contra la meva voluntat- actes institucionals durant aquesta data. Sense anar més lluny, un exemple “ad hoc” fou la total deixada de funcions consistorials (a Viladecavalls, el 2017) per part de l’alcaldessa a mans de l’ANC.
Tibant d’història, avui em decanto per fets paral·lels: les prop de tres mil víctimes dels atemptats de l’11-S 2001 (a EUA). Sense passar per alt cap dels dos fets, penso en Sudamèrica. Concretament a Xile, on -avui fa 45 anys- un cop d’Estat d’un dictador (el tristament famós general Augusto Pinochet) s’endugué la incipient democràcia xilena.
A empentes i rodolons, s’ha redreçat adientment i correcta. Mirant, però, l’entorn que l’embolcalla, m’entra pànic. Començant per la corrupta Argentina (herència de militars i dirigents sapastres com els Kirchner). Seguint pel volcà de Veneçuela (en mans del chavisme i un nefast Maduro). Sense oblidar la inestable Colòmbia (on els acords entre govern i FARC no acaben de quallar). O la pobra Bolívia (tenallada per la feblesa d’un etern Evo Morales que semblava altra cosa). Afegint, encara, l’Equador (amb un subsòl molt ric en recursos naturals, desmarxat després del govern d’un fatal Rafael Correa) o el mateix Perú (que fa per abstreure’s de les seqüeles d’uns horribles Alberto Fujimori i Alan García). I acabant per la grandària d’un gran Brasil (podrit pels presidents Lula da Silva i Dilma Rousseff). No cal afegir-hi més “llenya”. Des del record sentit, expresso el meu desig més ferm de pau, justícia i llibertat per a tot el món.
