Avui vull reflexionar sobre un principi fonamental per a la convivència i la pau social entre les persones i els pobles inspirant-me en la doctrina social de l’Església. Partim del fet que l’ésser humà és un ésser social i, com a conseqüència, el bé de cada persona està relacionat amb el bé de tots. Entenem per bé comú el conjunt de condicions de la vida social que permeten tant als grups com a les persones concretes poder obtenir els seus objectius i la seva pròpia perfecció (cf. "Compendi de la doctrina social de l’Església", núm. 164). És el bé format per individus, famílies i grups intermedis que s’uneixen en una comunitat social, i que només així poden aconseguir el seu bé de manera real i eficaç. Per al creient, desitjar el bé comú i esforçar-se per assolir-lo és una conseqüència de la justícia i la caritat.
Les exigències del bé comú es refereixen al respecte i a la promoció integral de la persona i dels seus drets fonamentals, és a dir, al "dret a actuar d’acord amb la recta norma de la seva consciència, a la protecció de la vida privada i a la justa llibertat, també en matèria religiosa" (GS 26). En segon lloc, exigeix el benestar social i el desenvolupament del propi grup. Per últim, implica el compromís per la pau, per l’estabilitat i la seguretat d’un ordre just que garanteixi la prestació dels serveis essencials per a les persones: des dels aspectes materials fins a l’accés a la cultura i la informació i la tutela de la llibertat religiosa; també la col·laboració que s’ha de prestar en vistes al bé comú de tota la humanitat.
Tots els membres de la societat han de col·laborar en la consecució i el desenvolupament del bé comú, cadascú segons les seves capacitats, i tots tenen també dret a fruir de les condicions de vida social que en resultin. Tal com ho subratllava Pius XI en la seva encíclica "Quadragesimo anno": és "necessari que la distribució dels béns creats es reformi i s’ajusti a les normes del bé comú o de la justícia social, perquè qualsevol persona assenyada és conscient de les dificultats i conseqüències que comporta la gran diferència actual entre un pocs carregats de riqueses fabuloses i la incomptable multitud dels necessitats".
Aquesta responsabilitat és també competència de les administracions , perquè el bé comú és la raó d’ésser de l’autoritat política. Elles han de garantir l’organització i el bon funcionament de la societat civil, de manera que es pugui aconseguir el bé comú amb la col·laboració de tots els ciutadans. Les persones concretes, les famílies i les institucions difícilment poden obtenir el seu ple desenvolupament per si mateixes.; d’aquí deriva la necessitat de les institucions polítiques, que han de facilitar l’accés a tots els béns. És deure de les administracions harmonitzar els diversos interessos sectorials amb justícia. La conciliació dels béns particulars dels grups i dels individus és una de les funcions més delicades del poder públic. En un Estat democràtic, els governants estan obligats a fomentar el bé comú. No s’ha d’oblidar, finalment, que el bé comú de la societat té una dimensió transcendent. Demano a Déu que la nostra història, que els nostres esforços personals i col·lectius s’alliberin del pes feixuc dels interessos personals o partidistes i s’apliquin a la construcció de la justícia, la pau i el bé comú.
* L’autor és bisbe de Terrassa
