Tan sols resten dues setmanes d’estiu “oficial”… I potser que avui sigui el dia de l’any on s’escau un santoral més atapeït. Si més no, en considerar que -dins el llistat de “verges trobades”- n’hi ha un munt: Queralt, Meritxell, Núria, Puigcerver, la Roca, les Arenes, Urgell, Vallivana, Claustre, Tura, Lord, Montgrony, Sió, Pi, la Cinta, Turó, l’Alba, Bellulla, Gardeny, Camí, Urgell, Arola, Gleva, Serra, Saleta, Er, Massarúbies, Tura, Mont i les que, de ben segur, em deixo. Fins al 1881, també hi hagué la nostra Moreneta (que, per cert, fou la primera a ésser coronada canònicament, a tot Espanya).
Totes tenen una característica comuna: la troballa d’una imatge religiosa en algun lloc insospitat, després d’ésser amagades, arran de la invasió musulmana. El motiu del fet fou la por a ésser destruïdes. Normalment, de la mà de pastors o ermitans, algun prodigi miraculós les feia aparèixer. Sovint, els indrets tenien a veure amb entorns naturals (coves, avencs, escletxes rocoses, la copa d’un arbre, la sorra d’un rierol, etcètera). Guardar-les a casa esdevenia un risc vital.
Totes les imatges acostumaven a ésser escultures de fusta policromada. Típicament romàniques i amb un posat molt hieràtic. La devoció catòlica prové -probablement- de cultes prehistòrics envers figures femenines i terrenals. Així, hi havia un profund rerefons de veneració a la mare Terra i la fertilitat. Per això, se’ls volia retre un sentit i merescut homenatge. D’ací, doncs, neixen les processons, novenes i tradicions integrades a la nostra cultura més popular.
Jo situo bona part de tota aquesta arrel en la magnitud i senyoratge de les nostres carenes muntanyenques. Passejar per l’entorn natural dels nostres santuaris conforta i anima. Amb raó, el poble català sempre ha sentit un immens encís per l’excursionisme i l’entorn. Ja ho deia un dels nostres grans poetes, en Joan Maragall: ” Jo no sé què teniu… que us estimo tant, muntanyes!”. Un cop dit tot això, ja tan sols em resta felicitar totes aquelles persones que porten algun d’aquests noms tan inusualment bonics. Tant de bo que ho pugui fer per molts anys! Serà, indubtablement, un molt bon senyal.
