Diumenge passat, molts terrassencs ens vam aplegar a la Plaça Vella -més de sis mil, comptava Diari de Terrassa- per celebrar el cinquantè aniversari de Josep Rull, empresonat després del "cop autonòmic" que l’Estat va donar al nostre sistema polític, tancant el Parlament escollit democràticament i tancant a la presó els membres del Govern, part del qual va optar per l’exili. Una participació tan impressionant posava en evidència una realitat que es repeteix a tot el país: els terrassencs més polititzats, els que fa anys que es mobilitzen sense defallir, els que tenen un projecte polític de futur formulat de manera constructiva, volen la llibertat dels seus presos polítics i la independència de Catalunya. Cap altre moviment social ni projecte polític és capaç, a hores d’ara, de moure tants terrassencs, tan sovint i amb tant entusiasme.
Ja sé que se sol agafar de referència les darreres eleccions del 21-D per establir una mena de barem sobre el pes de cada opció política. Però és un mal instrument. Primer, perquè van ser unes eleccions convocades de manera il·legítima per l’Estat, com a conseqüència del cop autoritari del PP, PSOE-PSC i C’s -per ser suau- contra les institucions polítiques i democràtiques catalanes. (Jo encara tinc dubtes de si s’havia d’haver participat en aquella convocatòria.) En segon lloc, van ser unes eleccions celebrades amb joc brut. Els candidats independentistes eren a la presó o l’exili; la Junta Electoral -com després van dictaminar els tribunals pertinents- va prendre decisions de part; els mitjans de comunicació espanyols amb audiències majoritàries a Catalunya van mentir compulsivament i van ser absolutament partisans. Finalment, tot i que l’Estat les considerava un desafiament a l’independentisme, després no va acceptar la derrota i ha estat fent tot el possible per dificultar la formació de govern i el normal funcionament de les institucions. I, tot això, amb una aplicació gens clara de l’article 155 de la Constitució que ha provocat greus danys -sí, el 155 i no pas el procés- al normal desenvolupament de l’administració catalana, la magnitud dels quals aviat seran fets públics.
Si algú volgués saber realment quina és la voluntat política del país, i més concretament dels terrassencs, ho tindria ben fàcil. Amb un referèndum net, amb arguments a favor de la independència -que ja s’han donat tots i més- i arguments en contra -que no se n’ha donat cap, més enllà de les amenaces de fractura social o d’intentar provocar-les, i d’apel·lacions a la sacrosanta unitat de la pàtria-, finalment, sabríem qui som i què volem. Però aquest és el punt on l’Estat no vol arribar, i no tant per por de perdre -que potser també-, sinó per "principis" (per no fer servir una altra expressió més grollera).
Però en absència d’aquesta possibilitat, que sabem que no arribarà mai, la voluntat dels catalans i dels terrassencs, de moment, s’expressa al carrer, amb mobilitzacions com les de diumenge passat a la Plaça Vella, o les de dimarts vinent, l’Onze de Setembre, a la Diagonal de Barcelona. I ho torno a repetir: es pot desafiar qualsevol altre moviment o projecte polític a aconseguir un més gran suport social, i sempre quedarà lluny del que defensa el dret a l’autodeterminació i el seu compliment efectiu. I, com que les ciutats i els països els fan no pas les suposades majories anònimes i silencioses, sinó les reals majories compromeses, que s’arrisquen i donen la cara, no tinc cap dubte sobre què volem i farem els terrassencs, i què volem i farem els catalans.
Bona Diada, i ens retrobem dimarts a la Diagonal.
