L’exhibició de llaços grocs als carrers, places, parcs, edificis institucionals, etcètera, ha donat lloc des de fa mesos al debat -penso interessat i fals- sobre la suposada neutralitat de l’espai públic i la relació entre la llibertat d’expressió i l’ús d’aquest espai, que és de tots.
Què és l’espai públic? És un espai físic -carrers, places, parcs, etcètera-, però sobretot és l’espai de la vida política, de la manifestació de les ideologies, de la confrontació d’idees, de l’exhibició de símbols, de les reivindicacions. Amb altres paraules, l’espai públic és el requisit previ per a l’existència de la democràcia. El concepte d’espai públic ("La condició humana", Hannah Arendt) implica, per una part, la pluralitat, condició necessària per a l’acció política, i, per una altra, implica també la llibertat: ser lliures és actuar políticament, participar en els assumptes públics. Només a l’espai públic podem parlar de llibertat perquè s’hi garanteix la pluralitat i on els ciutadans s’hi reconeixen com a iguals, ja que allò que els uneix és tenir els mateixos drets.
Per què sorgeix ara el debat sobre la neutralitat de l’espai públic? Per què certs símbols -els llaços grocs- molesten? Dirigents polítics de certs partits afirmen dogmàticament que l’espai públic ha de ser neutre i que, si alguns ciutadans hi col·loquen llaços grocs, fan ocupació d’aquest espai, que és de tots, i el converteixen en espai privat, aleshores hi poden haver altres ciutadans que els treguin. Veritablement aquest raonament no té ni cap ni peus. Acceptar aquest argument vol dir que, si hi ha una manifestació que no agrada a alguns ciutadans, aquests poden sortir amb la intenció de dissoldre-la? Vol dir que, sempre que uns ciutadans facin ús de la seva llibertat política de manifestar la seva ideologia, d’expressar les seves idees o exhibir els seus símbols, altres ciutadans poden fer ús de la seva llibertat per impedir-ho? Vol dir que durant la campanya electoral els militants d’un partit poden treure la propaganda electoral d’altres partits? Contestar afirmativament a aquestes preguntes és negar la democràcia, impedir l’acció política; és atemptar contra la llibertat, la pluralitat i la igualtat dels ciutadans. Allò democràtic i racional, si volen manifestar el seu desacord amb unes idees o amb uns símbols, és col·locar a l’espai públic altres símbols, manifestar-se per expressar altres idees, etcètera. Les idees, els símbols, s’han de defensar i respectar sempre.
Mai, abans dels llaços grocs, s’havia debatut l’ocupació de l’espai públic amb aquesta intensitat i publicitat: manifestacions amb símbols preconstitucionals, pancartes, en temps d’ETA, tot i demanant la llibertat dels etarres empresonats o el seu apropament al País Basc, ocupació de l’espai públic per empreses privades mitjançant la publicitat, ocupació de carrers i places per càmeres que, a imatge i semblança del Gran Germà de "1984" (Orwell), ens vigilen i ens graven, ocupació d’espai públic per milions de cotxes que contaminen les nostres ciutats i minen la nostra salut… Què ha passat perquè uns llaços grocs provoquin tant de soroll i que molts dirigents polítics vulguin convertir l’espai públic en un camp de batalla? Per què fan com els bombers de "Fahrenheit 451" (Ray Bradbury) que en comptes d’apagar el foc es dedicaven a cremar llibres? Fóra bo que prenguessin exemple del protagonista d’aquesta novel·la, Guy Montag, el qual després d’haver cremat molts llibres canvià d’opinió i es dedicà a salvar-los de les flames. L’espai públic no és neutre. Des del punt de vista democràtic no només no és neutre, sinó que no ho ha de ser mai. Voler limitar l’ús de l’espai públic, com ha pretès "la ley mordaza" o com volen pretendre el PP, C’s, el Defensor del Pueblo i altres, és oscil·lar cap a l’autoritarisme. El debat, avui, no hauria de fixar la mirada sobre els "llaços grocs", sinó sobre les persones que els treuen, sobre els grups organitzats d’extrema dreta que els arrenquen amb violència i sobre els líders polítics que atien les discòrdies i els odis.
* L’autor és filòsof
