El passat 1 de setembre el senyor Ferran Pont va escriure una carta al director molt encertada respecte d’un article meu sobre la ciutat del 2030. En la seva carta, Ferran Pont reclama centralitat de les persones davant de tots aquests canvis que s’acosten. El senyor Pont té una llarga trajectòria marcada per la preocupació i l’actuació en temes socials des de fa més de cinquanta anys. I el que era vàlid per als anys seixanta a l’hora d’integrar la immigració vinguda d’arreu d’Espanya ho continua sent ara davant de tantes disrupcions. No perdre la perspectiva humana a l’hora d’afrontar els grans canvis de futur de la ciutat és un imperatiu. Hi estic d’acord.
Quan em pregunto com afrontarem aquests canvis sense generar noves escletxes socials podria tirar de tòpics i respondre amb recursos aspiracionals. Però, en realitat, no ho sé. No tinc resposta seriosa a moltes de les preguntes que el senyor Pont es fa respecte a com integrar la nova immigració o a d’altres exemples. Seria una frivolitat contestar a la lleugera. En faig només alguns apunts.
Desconec quina intensitat assolirà la intel·ligència artificial i la robòtica en el món del treball els propers anys i quina quantitat de treballadors desplaçarà a la desocupació. Jo m’apunto a un cert optimisme, però l’impacte real no el coneix ningú. Tenim estudis per a tots els gustos. El que és cert és que les persones que no aprenguin a tenir un paper en la suma d’intel·ligències (la natural i l’artificial) tindran poques oportunitats. I formar en aquesta suma d’intel·ligències té una doble dimensió. Una pel que fa al sistema educatiu (que és un mastodont realment difícil de canviar). I una altra d’individual; canviar, adaptar-se, suposa esforç. No n’hi ha prou amb l’aptitud, cal sobretot actitud. És a dir, cal transformació en la part de la formació, però les persones hem de voler i saber aprendre en aquest nou paradigma. I això, que ja no és fàcil per als més joves, incrementa la seva dificultat en les persones grans que tenen inèrcies molt més consolidades. A mesura que ens anem fent més grans, no en tenim prou amb aprendre, hem de saber desaprendre. No cal dir que, en entorns de precarietat o de pobresa, fer aquest canvi i permetre oportunitats equivalents per a tothom serà un repte majúscul. Però, si no reaccionem, tindrem una escletxa de desigualtat que no pararà de créixer. Si observem el que passa a Califòrnia avui, veurem en el que podem caure amb una certa facilitat. Una societat dividida per una aristocràcia digitalitzada i familiaritzada amb la intel·ligència artificial i molts segments de la societat amb poques oportunitats de desenvolupament personal. Fer populisme i pensar que tot l’esforç ha de venir del sistema és molt fàcil. Però és un engany. Aquest canvi requereix mesures de canvi del sistema de formació i molt esforç individual. Sense esforç no passa res, i l’esforç és el que va després del cansament. Com mobilitzar els ciutadans cap a aquesta suma d’intel·ligències i tenir una ciutat amb uns bons nivells d’ocupació? És un dels nostres reptes clau i m’aposto un pèsol que gairebé ningú en parlarà en la propera campanya electoral municipal. Alguns aposten per donar una renda bàsica universal extreta de la rendibilitat i productivitat dels robots i la intel·ligència artificial. A mi, aquesta és una mesura que em genera molts dubtes. Me la voldria pensar millor. Potser per incapacitat de desaprendre i imaginar les coses d’una altra manera, però em sembla que la dignitat i l’equitat no es defensen així. No m’acabo d’imaginar com funcionaria el mecanisme d’estímuls per mantenir una lògica emprenedora que, al cap i a la fi, ha estat l’única capaç de crear realment riquesa. Accepto però que alguna base hem de posar per contenir la desigualtat i la pobresa. Però confesso que la solució d’una renda bàsica universal no m’acaba de convèncer. Quan veig alguns republicans americans, molt de dretes, que la defensen, encara em genera més dubtes.
Un segon apunt sobre la longevitat. Aquest any he dedicat diversos articles al tema. La longevitat és una esmena a la totalitat a la nostra estructura de societat actual. I és una contradicció. Ens hem d’alegrar que les persones visquin més anys, especialment si es tracta d’una vida digna en què les persones mantenen la identitat i preserven unes mínimes capacitats d’autonomia. Però, per altra banda, aquesta vida allargada és incompatible amb tota la nostra concepció d’Estat del benestar de la segona meitat del segle XX. Les costures de l’Estat del benestar ja han rebentat molt abans que la longevitat esdevingui exponencial. Crec que darrera de les estadístiques viurem drames humans de primera divisió i que les famílies hauran d’afrontar tan seriosament la cura dels petits com la dels molt grans. Les arques dels estats no seran suficients. Dir el contrari amb un deute públic del 93% com és el cas actual d’Espanya i un dèficit difícil de baixar del 3% anual del PIB és fer populisme del més tronat.
Aquest és un article escrit per subratllar que posar les persones al centre del debat, tal i com reclama el senyor Pont, és el correcte. Ni que, quan ens plantegem seriosament els temes, l’inventari d’ignoràncies superi el de consistències. Almenys aquest és el meu cas. Més dubtes que respostes, però l’absoluta convicció que són temes centrals que com a societat no podrem eludir massa temps.
