Eric Hoffer fou un filòsof i escriptor ianqui, mort fa trenta-cinc anys, no massa prolífic. Tan sols va escriure deu llibres al llarg de la seva vida. Cal atribuir-li, però, el fet d’haver estat un dels capdavanters a defensar la importància de l’autoestima en el conjunt del benestar psicològic. És ací que tingué una gran preocupació pels governs totalitaris d’Stalin i Hitler. Dos personatges històrics que analitzà i, alhora, el dugueren a establir que el fanatisme i el cinisme s’arrelen en l’odi envers un mateix, la pròpia inseguretat i el dubte constant com a estil de vida. Quan passa això, es produeix una obsessió patològicament malaltissa per la vida d’altres, amb ànim de contrarestar el sentiment de buit vital que un mateix no sap encaixar.
De les deu obres que va escriure, ell prioritza la primera ( “The True Believer/el veritable creient”) com la més reeixida. Dins el temari tractat, contemplava el cristianisme i l’islam -d’una banda- i els moviments polítics per l’altra. Tant en un àmbit com en l’altre, hom pot trobar-se el cas de canvis sobtats de creença: un nazi convençut que esdevé comunista de soca-rel… O el del propi sant Pau, qui abans era perseguidor acèrrim dels cristians. Prou curiós!
Tenia una visió totalment agosarada, transgressora i diferent. Allunyada del corrent dominat per les tesis d’en Sigmund Freud. Fins al punt d’establir, per exemple, que “la misèria d’un nen preocupa a sa mare. La d’un home jove tan sols crida l’atenció d’una noia de la seva edat… Però la d’un avi no interessa a ningú”. Ben mirat, tenia tota la raó, justificant gran part de l’abandonament i manca de lluita que molts prenen en les etapes finals de la vida.
Altres frases seves ben impactants serien que “no són els sofriments sinó l’esperança de coses millors el que encén una rebel·lió / Tan sols veiem allò que volem veure; fins al punt de veure-ho on realment no hi és / És més fàcil estimar tothom (en general) que no pas el propi veí / Les revolucions no són la musa del canvi… En realitat, és tot just el contrari: el canvi és l’avantsala de la pròpia revolució”. En base a tot plegat -i com a cloenda de la meva reflexió- sovint penso que alguns dels nostres dirigents polítics pretenen complicar-nos la vida. Es contemplen massa el propi melic. Més clar: li’n recomano la lectura al Torra i al Puigdemont: avís per a navegants!
