Per a una democràcia madura és molt important com es regulen les eleccions i es reparteixen els escons. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té llei electoral. Excepte el repartiment d’escons, es regula per la llei electoral de la menyspreada Espanya. El repartiment d’escons es regula per una disposició transitòria de l’Estatut de 2006, que a la seva volta declara encara vigent, després de 27 anys, una disposició transitòria de l’Estatut de 1979. Total gairebé 39 anys de vigència d’una disposició transitòria per regular un tema tan important per a la democràcia com les eleccions: un bon model de democràcia.
El repartiment d’escons no compleix els principis generals de l’Estatut vigent. En els seus principis generals l’Estatut de Catalunya diu que el vot dels ciutadans és igual i que el sistema electoral ha de ser proporcional. Però resulta que el vot dels ciutadans de la circumscripció més poblada (Barcelona) val 2,2 vegades menys que el de la circumscripció menys poblada (Lleida). Ni a les matemàtiques antigues ni a les modernes 1 no és igual a 2,2. Un valor del vot tan desigual fa que el sistema deixi de ser proporcional. Si volem ser escrupulosos direm que és un sistema proporcional corregit, tan corregit, triplement corregit, que ha deixat de ser proporcional.
Existeix una triple correcció de la proporcionalitat. Primera: Girona, Lleida i Tarragona tenen sis diputats de regal, al marge de la població. Barcelona cap diputat de regal. Segona: Barcelona té un màxim de 85 diputats. Les altres circumscripcions no tenen màxim. Tercera: Girona, Lleida i Tarragona un diputat extra per cada 40.000 habitants. Barcelona, un diputat per cada 50.000 habitants (sense extres). Per a més vergonya, aquest càlcul es va fer sobre el cens de 1976 i no s’ha actualitzat.
Aquest repartiment d’escons, que afavoreix el nacionalisme independentista, és un pacte del maleït règim del 78. El projecte d’Estatut va ser aprovat per l’assemblea de parlamentaris el 29 de desembre de 1978. Per si fos poc la disposició transitòria va ser una esmena de la UCD d’Adolfo Suárez. Clar i català: un pacte de la maleïda transició democràtica. La dreta espanyola de vegades és una mica innocent: pretenien impedir una majoria d’esquerres, però no van impedir el govern de Felipe González. I la torna va ser que van facilitar 23 anys de pujolisme i 12 anys de procés.
Es podria igualar el vot de tots els ciutadans sense disminuir els representants de les circumscripcions menys poblades. L’Estatut permet augmentar el nombre de diputats fins a 150. Això permetria tenir quinze candidats sense adscripció territorial per restablir la proporcionalitat i la igualtat de vot de tots els ciutadans.
Per a l’independentisme l’Estatut és paper mullat, però la disposició transitòria és sagrada. Es pot declarar la independència per una justa majoria de diputats que representen un 47,8 per cent de votants. Però per canviar la disposició transitòria és d’obligat compliment la disposició de l’Estatut que diu que per canviar les normes electorals es necessiten 2/3 de diputats.
Una petita profecia: a Catalunya no es corregirà mai el vot desigual i la manca de proporcionalitat. La disposició de l’Estatut d’exigir 2/3 de diputats per modificar les normes electorals es podria pensar que es va fer amb bona intenció: les normes fonamentals s’han de fer amb grans consensos. Això fóra veritat si la disposició transitòria fos neutra respecte als partits. Però la disposició transitòria el que fa directament és menystenir el vot dels ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona. L’efecte indirecte és sobrevalorar el vot nacionalista i independentista. Això afavoreix uns partits que tenen un 47 per cent de vot popular. Per molt que canviïn les circumstàncies sempre disposaran de la minoria de bloqueig (1/3 de diputats). El vot dels catalans mai serà igual i proporcional. Ves per on l’Estatut té una disposició transitòria que pot arribar a ser eterna. El diccionari diu que disposició transitòria vol dir de curta durada. Caldrà corregir-lo i dir que és sinònim d’eterna.
És absolutament antidemocràtic que una minoria d’1/3 de diputats pugui impedir modificar una disposició transitòria que els afavoreix electoralment i que perjudica la majoria de votants.
* L’autor és exdiputat del PSC al Parlament de Catalunya
