Avui fa quaranta anys que es van signar els famosos i inútils acords de pau de Camp David. Els protagonistes foren n’Anwar el Sadat i Menachem Beguin i, d’aquella fita, se’n derivà un immerescut Premi Nobel de la Pau, el mateix any€ El súmmum de la hipocresia i el cinisme. Quina manera de fer el préssec!
Parlo de inutilitat perquè res no ha millorat d’aleshores ençà. Tot plegat va ésser paper mullat. El poble jueu, protegit més que mai per EUA, trepitja -un dia rere l’altre- els drets humans i el més elemental sentit de la llibertat envers Palestina. A més a més, per acabar-ho d’adobar, fa nou mesos que el “polèmic” Trump va prendre una decisió desassenyada: declarar Jerusalem com a capital d’Israel. Una manera com una altra de mantenir -a nivell màxim- el caos i la inseguretat. Algú em podria dir quants morts hi ha hagut, per aquells verals, al llarg d’aquest temps?
A ulls del món civililitzat, sembla una evidència que la ciutat santa és la capital de Palestina. Està més que clar que els interessos ianquis a l’Extrem Orient passen per consentir-li tot (i més, encara) al lobby jueu. No endebades el seu capital domina -entre altres coses- el món financer de Manhattan.
La declaració d’independència d’Israel va tenir lloc el 14 de maig de 1948. Coincidí amb l’acabament del mandat britànic de Palestina. Un any abans, l’ONU havia acordat partir Palestina en dos estats: un de jueu i l’altre, àrab€ Un fet que els àrabs mai no han acceptat.
Em pregunto -fa massa temps- què ho fa que el món estigui tan podrit. Recordo la farsa de l’expresident espanyol Aznar, fa 15 anys, quan va entabanar tothom, al·legant que hi havia armes de destrucció massiva (a l’Iraq). El seu grau d’hipocresia -com el de tants altres polítics d’arreu- no va fer altra cosa que enredar molt més la troca. No puc resumir l’esclat del terrorisme gihadista en un sol paràgraf. És una veritat com un temple, però, que d’aquella pols vénen aquests fangs. Més clar, l’aigua! Molts dels mals són resultats dels abusos perpetrats€ A més d’un -sobretot de la classe política- li fa de mal sentir. Fins al punt que pretendran titllar-me de “tarat”€ És clar: el més fàcil i normal és adjudicar-li el mort a qui destapa el sidral.
