Sempre he estat contrari a la tesi de celebrar la nostra diada l’11 de setembre. Tampoc no m’identifico amb “Els segadors” com a himne nacional català. En resum, crec que cal festejar victòries, no pas derrotes. Que “La senyera” reuneix més rauxa i fondària que no la tristor i to menor d’una melodia probablement clonada als jueus.
Per contra, tenint en compte que avui som a una setmana vista del dissetè aniversari dels atemptats terroristes de l’11-S (als EUA), vull fer un cant esperançat. Així, m’ajudaré de pensaments de l’escriptor i professor universitari Luis Rojas Marcos. Llavors, era president del sistema d’hospitals públics de la ciutat. Una xarxa que abastava setze grans hospitals i un munt d’ambulatoris més petits.
Ha publicat molts llibres des de 1992. Avui, em centraré en un titulat “Todo lo que he aprendido” (editorial S.L.U. Espasa), on marca que la incertesa ens fa més por que el propi perill. Que, sense optimisme, no hi ha creativitat ni es poden afrontar els reptes vitals diaris.
L’estat d’ànim marca l’autoestima. A partir d’ací, és un perill deixar-se envair per sentiments de culpa. O deixar-se dominar per la queixa. No es tracta d’ésser intel·ligent o tenir rauxa. Cal tibar d’un sentiment d’adaptació a l’entorn. Llavors, un mateix sabrà equilibrar la fixació de reptes d’acord amb les pròpies capacitats. No cercarà la felicitat en una essència utòpicament intangible, sinó en coses senzilles. En la satisfacció que un pot trobar en el que duu a terme diàriament.
Dins d’aquesta conjuntura, cal ésser empàtic. Ordenar i verbalitzar allò que tenim al cor pensant en el proïsme: una forma de saber connectar amb els altres, mitjançant una mínima dosi de bon humor. Riure ens allarga la vida. Un riure esperançat i sempre positiu. Ningú no és perfecte. Tots tenim defectes, que convé assumir per a gestionar-los de manera acurada. Sense fer mal a ningú.
En pocs dies, hem recordat els atemptats del 17-A (a BCN) i els agrupats al pack de les “Torres Bessones” (a la ciutat dels gratacels). No n’hi ha prou amb quedar-se astorats pel malson d’uns fets que ningú no voldria haver viscut mai. Això no esdevé res més que caure en el dramatisme i, alhora, en la inacció. De tot interessa extreure’n una moralitat. Sort que, en aquest punt, els ianquis ens passen la mà per la cara: ells no han polititzat la barbàrie. Són més intel·ligents.
