eus ací una de les expressions que no paro de sentir arreu. La polèmica sobre el futur del “Valle de los caídos” i les restes del dictador Franco és als “mass-media” (escrits o audiovisuals). Trec el tema tenint en compte que, el proppassat dia 18, s´acompliren vuitanta dos anys de l’afusellament d’en Federico García Lorca. A banda d´esdevenir el millor poeta de la literatura espanyola del segle XX, fou també dramaturg, prosista i músic (alumne de piano del gran Manuel de Falla). Encabit en el moviment literari conegut com la “Generació del 27”. Un grup caracteritzat per donar noves embranzides al món poètic, per un fort interès en temes socials i per la rauxa que posaven en temes vitals (com l’amor o la mort).
Entre un seguit de viatges que va dur a terme per tota la península i un al continent americà (New York, L’Havana i Buenos Aires), juntament amb la seva estada en la Residència d’estudiants de Madrid, va bastir un fons intel·lectual de força fondària. En aquest indret, va tenir la sort de relacionar-se amb figures de la talla d’en Salvador Dalí, Luis Buñuel o Rafael Alberti. Poca broma !
En el cas català, hi ha un fet curiós… Els “indepes” insisteixen –fa molt de temps– en el tema del títol. Obvien que, a casa nostra, tenim una mena de lloc igual: 404 “caiguts per la pàtria” romanen a la Plaça dels apòstols del Monestir de Montserrat. Enterrats en un mausoleu inaugurat fa cinquanta-cinc anys, presidit per la “laureada” (a l’angle superior esquerra) i les aspes del requetè (al dret). El més fotut de tot potser rau en el fet que el promotor de l’obra fou -ni més ni menys– que l’abat Escarré. Sense voler sarau, de morts de “nacionals” n’hi ha allà i ací. Dit això, passo a centrar-me en la figura del poeta.
La seva mort s’entronca al bell mig d’amistats tèrbolament feixistes. Se sentia un espanyol integral, incapaç de viure fora del seu àmbit geogràfic, sense fronteres polítiques. Germà de tothom i allunyat de tots aquells que duen una mena de vena als ulls. La conjunció mal païda d’aquest seguit de trets i el rebuig de l´entorn a la seva condició homosexual el van dur a ésser mal-enterrat en una fosa comuna anònima. Al camí que va de Víznar a Alfacar (Granada). Trobar el seu cos –i el de tants d’altres– sí que segueix essent tema pendent.
