Si agafem el diccionari de la llengua catalana i fem la cerca de la paraula "temps" veurem que la seva primera i més important definició és: "Forma mental que assumeix l’experiència de la durada i de la successió, el temps essent concebut com a transcorrent contínuament i uniformement i mesurat per fenòmens successius que ocorren a intervals regulars, com la revolució aparent de l’esfera celeste causada per la rotació de la Terra". Sembla una definició una mica enrevessada però deixeu-me que us en faci un resum exprés. El temps és allò que passa contínuament, sense aturar-se, sense poder tirar enrere, irrecuperable i en el cas de la vida dels éssers vius finit.
I de vegades parlo amb gent que es pensen que el seu temps és diferent del meu.
Hipotequem les nostres vides, el nostre temps, per tenir una gran casa, molts diners, luxes, propietats, pertinences, estatus social… i les persones més grans que conec, més potents, més profundes, més felices, no tenen res de tot això, però tenen temps, el seu temps. No necessiten una casa fantàstica per gaudir-ne o ensenyar-la als amics, ni cap cotxe espectacular per lluir-lo, ni apartaments, ni joies ni res de res, només disposen de temps.
Ja fa uns quants anys que, quan vaig començar a gaudir d’una comarca del nostre país força rural, en veure’m córrer i atabalar-me per tot, se’m deia: noi deixa passar el dia. A mi en aquell moment em semblava una idiotesa perquè el meu dia estava ple de compromisos i d’urgències que havia de solucionar. De fet quan anava a buscar el pa a la fleca i em trobava dues persones al davant que explicaven la seva vida a la dependenta em posava dels nervis. Ara ja no. Ara m’agrada escoltar les històries de la Lluïsa quan explica que els seus néts l’abracen i li fan petons cada vegada que pugen a veure-la.
Supero els 50 anys i he passat les etapes del camí a on em semblava que si no acumulava prestigi, diners i enceris de la vida no seria res. Com n’estava, d’equivocat. Ara començo a veure l’extinció del meu recorregut. Em queden menys anys de viure dels que ja he viscut i això em fa pensar, sense fer-me cap por (tinc molt acceptat que venim per marxar, ningú es queda), que haig d’aprofitar cada segon, cada minut, cada dia en què encara tinc forces, il·lusions i competències per poder gaudir del meu temps.
Abdico de totes aquelles coses materials que la gent d’una manera golafre ansia, els les regalo. Vull que tot el que em queda per fruir tingui a veure amb experiències viscudes, amb emocions sentides, amb esdeveniments compartits. No vull res que no em generi cops al cor. No penseu que sóc un despreocupat, "passota" o irresponsable, senzillament és que m’he adonat que la vida és un sospir, que allò material es queda i que el que no has viscut ja no ho viuràs mai. Allunyo de mi les persones superficials, si haig de fer teatre amb elles en faig, les persones buides que només saben parlar de grans viatges, de grans feines, de tan felices que són… ximples.
Hem de procurar omplir de vida el nostre temps, perquè el temps que a cadascú ens sigui atorgat és el millor privilegi, el millor tresor que tenim, res material el pot substituir. A més el desconeixement del moment de marxar d’aquest món és el motiu més ferm que tenim per agafar-nos el present com l’única cosa vàlida i coherent de la nostra existència. Allò que faig ara és allò que haig de fer i gaudir convençut com si fos l’última oportunitat que tinc de poder esdevenir feliç.
La vida des del primer segon és un compte enrere i aquest descompte del temps de viure que esdevé precís i uniforme s’ha d’entendre com la prova que hem d’afrontar omplint de riquesa emocional el nostre pas per aquí. Recordeu, TIC TAC, això s’acaba.
* L’autor és coach advance life
