La setmana passada, en aquestes mateixes pàgines, exposava la total dependència dels petits ajuntaments de les subvencions procedents de les administracions dites superiors: Diputació, Generalitat, Govern Central i UE.
La Generalitat, ocupada en altres qüestions, fa anys que ha abandonat els ajuntaments, de manera que no hi ha obres per inaugurar. I si no hi ha inauguracions no hi ha invitacions al president, de manera que els serveis de presidència s’han posat a buscar llocs on podria anar el president, amb alguna bona excusa, per justificar el viatge.
Difícil missió, perquè no queda bé inaugurar obres, pagades per altres administracions, i que, d’obres pròpies, no n’hi hagi. Aleshores, què fer? Buscar obres de la UE que puguin passar com de la Generalitat, ni que sigui perquè els diners hi passen, uns dies, a la seva caixa. O perquè si són de la UE són de tots i, si són de tots, les podem fer passar com a “nostres”.
Però tampoc n’hi ha moltes, d’aquestes, de manera que el president té un problema per poder viatjar pel país, i sentir-se útil. És més, els alcaldes solen convidar el president per inaugurar una obra determinada, sí, però, al mateix temps, per aprofitar l’ocasió i tractar altres temes pendents, o per demanar nous ajuts. I ara pocs temes pendents hi ha, i encara menys possibilitats d’ajuts, de manera que la immobilitat és obligatòria, a no ser que vulguin anar a pronunciar pregons, a qualsevol barri de poble o ciutat. Presidir l’entrega de trofeus de petanca, de puntes al coixí o de competicions d’estirar la corda…
El panorama pot donar peu a comentaris frívols, però la realitat és molt dura i preocupant. La paràlisi de l’obra constructora de la Generalitat és pràcticament total, i en tots els àmbits i territoris, afegida a la paràlisi de la majoria d’ajuntaments, que no han rebut cap subvenció, des de fa anys.
En tants anys de tenir el cap en el procés, no hi ha hagut temps per dedicar-se a la vida quotidiana, ni a repensar el futur. Les obres programades, anys enrere, van acumulant retards, i més retards, fins al punt que ja ningú es creu la nova programació. Si diuen que el desdoblament de la C-16 (Eix del Llobregat) de Berga al Túnel del Cadí està previst per al 2017, i estem en el 2018, ja podem imaginar que no el veurem fet fins d’aquí uns anys. Quants? Ni ells mateixos ho saben.
Poso aquest exemple, com en podria posar un centenar d’altres, relacionats amb carreteres, depuradores, portades d’aigua, en alta, ampliacions d’escoles, instituts, estacions de busos, col·lectors, lleres de rius… I és que la gestió dels afers públics, fa anys, no té cap prioritat per part del nostre govern. Entretinguts a sortir del marc estatutari i constitucional, han deixat enrere tot el que suposa administrar i resoldre problemes quotidians, de present o de futur.
No els estranyi, doncs, que el president no tingui qui el convidi perquè no hi ha obres per inaugurar, ni per posar la primera pedra, ni per impulsar a curt termini. I he de dir que l’arrencada del nou govern no augura cap espectacular canvi de tendència. Veiem una notable desconfiança entre uns departaments i uns altres, falta de coordinació general i absència d’un cap de govern, entès com a tal, que no tingui el cap en un altre país, sinó en el seu propi despatx, encara que sigui un despatx secundari del Palau de la Generalitat, perquè l’expresident no li deixa ocupar el que li correspondria. Massa incerteses i massa poca serietat, al cap de tants anys de provisionalitat, i absència de govern autèntic. I que no pateixi, si la maquinària es posa en marxa, segur que trobarà qui el convidi. El que esperem i desitgem és retornar a l’activitat frenètica del passat.
