Cada any, l’estiu ens ofereix més temps lliure. Saber-lo aprofitar depèn d’un mateix. Dir que no es té temps per llegir no és altra cosa que una autoenganyifa. Un tòpic típic i excusa de mal pagador. Com ho és -no és la primera vegada que ho he criticat- referir que, amb internet, ja no ens cal cap llibre. Hi ha xitxarel·los que ho mantenen.
El proper dia 3 d’agost, farà quatre anys de l’adéu sobtat de na Magda Heras i Fortuny. Pocs mesos després, gràcies a l’obstinació d’en Marc García-Elias (el seu espòs), veia la llum un llibre amb la correspondència mantinguda entre la difunta i el pare-prior de Montserrat (n’Ignasi Fossas). Un cant didàctic a la pregària… Al rector de la basílica del Sant Esperit vaig gosar fer-li -en va- una proposta: contra la meva “tesi” de la poca participació dels fidels al full parroquial-setmanal, li pregava publicar-hi -un dia o altre- una ressenya que recomanés aquell llibre…
En aquest punt, em voldria referir a un filòsof català no massa conegut pel gran públic. Parlo d’en Josep M. Esquirol, professor de la matèria a la Universitat de Barcelona. Per a ell, el temps és la vida. El fet d’ésser no és pas altra cosa que temps, vida que passa. Defensa que és la suma de passat, present i futur. En el convenciment ple que no cal amoïnar-se per res més que per la tesi del “carpe diem”. El temps és oportunitat. Fins i tot, en el cas que ens sembli que l’estem perdent. Assaborir el “dolce far niente” comporta un gaudi de la pròpia ment. Àdhuc en aquell precís moment, es pot establir una ferma meditació.
Donar temps -per exemple, mitjançant tasques altruistes- és guanyar-lo. Per contra, l’egoista que no el dóna, no l’acumula, sinó que el perd. Una paradoxa o contrasentit. Com la paciència, de què, com més se’n gasta, més se’n té. Una cosa totalment contrària -per suposat- al que acostuma a passar amb els diners.
Un llibre més, doncs, que recomano: “El respirar dels dies”, de l’editorial Paidós Ibèrica. En Josep-Maria Esquirol, l’autor, enganxa.
