Enguany commemorem el vuitantè aniversari de la Batalla de l’Ebre. Ara més que mai no podem passar per alt els llocs, la memòria i la cronologia d’aquells 115 dies que acabaren amb l’esperança i la vida de milers de persones. Molts eren joves de 17 i 18 anys amb tota una vida per davant. Amb la mobilització hi havia el somni/esperança per frenar una derrota llargament anunciada. Els errors i la ingenuïtat foren inevitables. Després va venir la metòdica ocupació i la conquesta feixista de Catalunya. L’Ebre fou la gran batalla i la tràgica derrota de Catalunya. El pas dels anys no pot esborrar/difuminar aquells fets. Ni oblit ni perdó! Cal fer tot i més per preservar la història/recerca d’una tragèdia, massa sovint poc reconeguda i silenciada, i difondre el coneixement i la memòria de la lluita, el valor i el combat de milers de soldats i brigadistes. Cal mirar els ulls dels supervivents i contagiar-se de la seva lliçó de vida, dels seus patiments i extrema generositat. Són la memòria viva de tot un país. No ho perdem de vista.
El proppassat dissabte, 21 de juliol, ens aplegàrem a l’església del poble vell de Corbera d’Ebre per fer recordança i homenatge a aquest significatiu aniversari. Ens emocionàrem d’allò més per la categoria de l’acte i per la seva modèlica organització. No poguérem evitar les llàgrimes en veure i escoltar alguns supervivents/fills de la guerra i, en concret, de la lleva del biberó. Miquel Morera i Darbra , de 98 anys (us recomano el seu llibre “Un noi al front. Una joventut trencada. 1936-1945”), ens deixà bocabadats amb els seus records, sentiments i colpidores vivències. Un sarrianenc que va voltar per tots els fronts i camps de concentració. Representa el drama/sofriment de tota una generació. Dissabte palesà una gran lucidesa malgrat la seva avançada edat. El seu va ser un parlament molt ben estructurat i una veritable lliçó d’història i defensa de la llibertat. Supervivents i combatents, alhora! Amb ell, l’emoció va arribar al màxim nivell. En acabar l’acte vaig tenir la sort de saludar-lo després de les fotografies de rigor amb el president Quim Torra. Recordava la bona amistat i entesa amb un terrassenc en el seu destí a l’armeria d’Alcanyís. Un petit lapsus li impedia recuperar-ne el nom però tots imaginem que es tractava d’en Joan Escofet, membre del centenar llarg de terrassencs que formaren part de la columna Macià-Companys en el front d’Aragó. Hores d’ara, resten pocs supervivents de la Guerra Civil. Cada testimoni és un valuós tresor i potser no en som prou conscients.
Davant els comentaris i/o discursos dels vells testimonis planeja sempre la mateixa impressió. Els reconeixements, i tota mena d’accions, arriben molt tard i amb comptagotes. Resta molt a fer en el terreny divulgatiu/pedagògic i continuem sense saber, per exemple, on es troben enterrades milers de persones de la Guerra Civil. Espanya continua sent un immens i anònim cementiri. La gent té el dret i el deure de trobar els seus familiars, de conèixer la història recent i com va ser la desfeta/repressió de tot un poble. L’emoció i el just homenatge no poden amagar aquest mantra que sempre ens acompanya: ¿per què tot ha trigat tant? ¿On som vuitanta anys després? Hi ha una sensació estranya i desorientadora al voltant d’un temps deliberadament desaprofitat i enfosquit. Alguns projectes tenen molt pocs anys de vida i els espais de memòria requereixen, hores d’ara, molta més inversió/ampliació i didactisme.
A les Terres de l’Ebre saben molt bé sobre un munt d’iniciatives i esforços estèrils, poc reconeguts i d’ínfim suport. L’impressionant silenci dels carrers i les runes del poble vell de Corbera ens continua reclamant moltes respostes.
