El passat 23 de juliol feia 82 anys de la creació del PSUC. Aquell partit que després de la guerra es convertiria en el pilar fonamental de la lluita antifranquista. La lluita pels drets i les llibertats al llarg dels anys del franquisme no s’entendria sense un PSUC que esdevenia un instrument que va saber articular totes aquelles persones que no es resignaven i que davant la dictadura van optar per obrir camins per millorar la vida de les classes populars molt castigades pel règim i obrir i reivindicar espais de llibertat.
L’any passat ens deixava l’Apolo Giménez, un referent en la història del moviment obrer a Terrassa, ahir, l’Agustí Daura, exemple d’un cristianisme polític i social contestatari que va ajudar la millora dels barris i va donar cobertura a reunions i manifestacions del moviment obrer i de l’oposició política al franquisme. Ca n’Anglada i la Maurina no serien les mateixes sense el seu referent. Si la revista Treball, l’òrgan oficial del PSUC, parlava el març de 1970 de “Terrassa a la punta de l’acció obrera de Catalunya” -en el marc de les vagues de l’AEG- o el primer míting del PSUC i acte polític dels comunistes permès a tot l’Estat es va fer a Terrassa -per posar dos exemples on Daura va participar activament- és perquè la ciutat va comptar amb una bona generació de persones com ells, que des dels seus àmbits van obrir espais de lluita i solidaritat, van construir comunitat i van combatre la dictadura des del carrer.
La memòria ens ha de servir no per mirar un passat nostàlgic, sinó per aprendre d’aquells que, en moments de manca de llibertats, crisi o retallada de drets, han obert i obren camins per millorar les condicions de vida de la gent.
* L’autor és historiador i regidor de Terrassa en Comú