Escriure un llibre al voltant de la felicitat amb un nivell d’èxit força considerable ("21 dies buscant la felicitat") no em dóna cap avantatge ni cap garantia de saber com aconseguir-la. Cada dia m’assabento de coses que em fan pensar sobre la increïble diversitat que la condició humana ens presenta a cadascun dels set mil milions de persones, o més, que circulem pel planeta.
Hi ha persones que es passen tot el temps que anomenem de lleure garantint que la casa, sí aquell lloc que hem determinat que anem a dormir, de vegades menjar i alguna activitat més, es trobi en unes condicions immaculades per poder traginar per dins. No és que estigui fent una oda a la brutícia acumulada ni una distinció a la deixadesa domèstica, senzillament intento donar sentit al fet que hi hagi persones que hipotequen un passeig per la natura, una escapada a la platja o una tarda al parc per posar rentadores, treure la pols, netejar les cortines, fer els lavabos… I així un cap de setmana i un altre. Quan a les set de la tarda d’un dissabte qualsevol ho tenen tot a lloc seuen rendides al sofà de casa, satisfetes, molt satisfetes, però sense haver aprofitat el dia per fer quelcom més atractiu. I a més és curiós perquè en el proper sopar o en el primer mal de ventre tornarem a tirar molles al terra i potser si no afinem la punteria a pixar fora de la tassa del vàter i tornem a començar.
Com gairebé tot a la vida hem de trobar un equilibri entre no viure envoltats de ronya i porqueria i poder tenir estones per donar a la nostra vida quelcom més que una dedicació a la feina i a la feina de la casa perquè tant l’una com l’altra són necessàries i obligades però dins uns límits de dedicació i normalitat.
Aixecar-se al matí d’un diumenge pensant que hem de fer els vidres i escombrar el pati no pot ser bo per a la salut. Millor aixecar-nos pensant que baixarem al carrer a gaudir, ara a l’estiu, de la fresca de les primeres hores del dia i llavors, quan hàgim esmorzat, ja veurem com podem combinar la neteja de la llar amb un dia dedicat a nosaltres.
De vegades hi ha gent que em diu que per a ells tenir la casa neta és el que els fa feliços i, respectant qualsevol demostració de raresa humana, crec que el que em volen dir és que tenir-la una mica bruta els provoca neguit, incomoditat i angúnia. La bona notícia a tot plegat és que aquestes tres emocions últimes es poden treballar amb la potència del nostre cervell.
Un dia festiu que la pols no superi els dos centímetres a sobre del mobles del menjador, al matí decidiu en comptes d’agafar el drap posar-vos uns pantalons curts i anar a fer una passejada d’una hora per una zona propera que us agradi del vostre municipi. Si pot ser en aquest passeig incloeu una parada tècnica a fer un entrepanet i un tallat en un establiment que us caigui en gràcia. Després continueu el passeig i ja veureu quan arribeu a casa que la pols continuarà sent la mateixa, tot i que us semblarà que no eren dos centímetres sinó molt menys i amb més parsimònia decidiu en quin moment passareu la baieta. Ei si no ho feu aquell mateix dia no patiu perquè la pols us esperarà allà i potser augmentarà una mica de gruix però el que també us puc garantir és que en cap mitjà de comunicació he llegit que una persona hagi perdut la vida per acumular en els mobles tres centímetres de pols i en canvi sí que llegeixo sovint que les persones no dediquem prou temps a viure de manera saludable. Insisteixo en el fet que no és el meu objectiu ser dogmàtic en la manera com cadascú de nosaltres arriba al seu punt àlgid de felicitat, senzillament és donar-vos algunes idees de com podem trobar un cert equilibri entre ser una persona endreçada i polida sense oblidar la màxima del nostre recorregut: viure la vida.
No cal que un jardí, un cotxe, uns mobles, uns vidres i una mica de pols ens espatllin la història perquè quan realment acumulem més de tres centímetres de pols en un recinte tancat potser ja no hi serem a temps de tornar enrere.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
