Estem a menys d’un any de les eleccions municipals i gairebé és impossible fer-ne un pronòstic. Caldrà veure com el lideratge tranquil de Vega es tradueix en el suport electoral al PSC, que sempre ha estat molt alt a Terrassa. Vega guanya més per consistència que per carisma i cal veure com hauran calat els seus mesos a l’alcaldia. És impossible saber si el fenomen Pedro Sánchez aguantarà fins a les municipals i si beneficiarà els socialistes locals o no. Tot és massa líquid com per fer-ne previsions. Fixem-nos per exemple en el que li passa a Macron a França, després d’haver arrasat a les eleccions i que França guanyés el Mundial de Futbol, les enquestes li donen una valoració negativa per part del 61% de la societat francesa. Cremem els líders polítics com el que crema cartró.
Pel que fa als Comuns hem de veure com influirà la major coneixença del seu candidat local, Xavi Matilla, que va estar a punt de ser alcalde després de l’espantada de Ballart, però que al final es va quedar sense el càrrec. Sens dubte, afrontaria les municipals diferentment si hagués estat alcalde. En general, caldrà estar atents a com va als comuns i com el lideratge de Colau, amb el desgast i també amb l’aprenentatge d’un mandat de quatre anys, es projecta sobre les candidatures locals dels comuns. Les properes eleccions són la revàlida per als comuns, han de ser les eleccions de la seva consolidació. A nivell del Parlament de Catalunya les expectatives van anar davallant amb el temps, no sabem però què passarà a ciutats com Terrassa.
A les candidatures sobiranistes els anirà segons el procés. Hi influirà molt la conjuntura. Als llocs on no governen, la seva aposta local es difumina en benefici de la causa nacional. A Terrassa, ERC sembla haver perdut les opcions d’hegemonia que presentava fa uns anys. El seu líder, Isaac Albert, sempre ha estat un bon cap de cartell. Durant el mandat actual, ERC ha quedat una mica fora de lloc fent una oposició sovint d’una radicalitat absolutament impròpia respecte de la seva política a la Generalitat o dels seus temps de govern al propi Ajuntament de Terrassa. L’opció “enragée” d’ERC de disputar l’espai cap a l’esquerra no sembla donar-li bon resultat, de moment la condemna a una oposició poc productiva i molt ideològica. Si aspiressin a ocupar un espai més central potser els aniria millor.
Al PDeCAT el factor Rull i el factor Lluís Puig pesaran molt. És normal. Sobretot en el cas de Rull, que va tenir moltíssima relació amb la política local i també pel fet que la seva esposa, Meritxell Lluís, és actualment regidora. Que Rull estigui a la presó i Puig a Brussel·les no és de justícia, és un fet ignominiós. Veurem què fa l’espai de l’antiga Convergència. Amb quin nom es presenta. I com resolen l’enorme embolic a l’entorn de Puigdemont. Per a uns quants, el gran profeta i hàbil polític i, per a altres, el gran inconsistent. L’espectacle dels darrers dies a tres bandes entre els puigdemontistes de Junts x Catalunya, el PDeCAT i ERC és per sucar-hi pa. Podem arribar a les municipals amb una tensió entre els dos grans socis del sobiranisme i encara socis de govern que faci feredat. Tampoc sabem si Miquel Sàmper liderarà altre cop la proposta electoral exconvergent o ja s’haurà cansat i tornarà a fer d’advocat per reprendre una carrera professional on havia assolit un espai propi i una alta projecció. Sàmper no és una persona per estar a l’oposició. Dintre de l’espai més constitucionalista seran unes eleccions importants per a Ciutadans. Varen tenir un gran resultat el 2015 i han fet una política local marcada per la corba d’aprenentatge pròpia dels nouvinguts a la política. A les properes eleccions tindran molta més experiència i podran actuar amb una lògica local més consistent. També seran més coneguts a molts barris de la ciutat. Crec que els pesarà molt la conjuntura general. El mateix li pot passar al PP, que afrontarà les properes municipals sense Turmo com a cap de llista. El PP passa un moment complicat, i més a Catalunya, però sempre ha tingut una presència a l’Ajuntament de Terrassa. Mai ha recuperat l’empenta dels anys de Rafel Callejas, que era tot un personatge, però sempre s’ha mantingut amb una presència més que testimonial. Veurem. Queda la CUP. Ells van a la seva. Tenen la seva lògica i el seu públic i, tot i només haver fet propostes que semblaven dirigides a assolir presència per estridència, segur que tindran moltes opcions de repetir regidors. També hi ha el factor Ballart. Al voltant seu tot és molt imprevisible. Més enllà però de presentar-se ell mateix com a programa electoral integral enfront del mal, haurà d’explicar quin espai proposa ocupar en la política local. És una incògnita, però menystenir-lo seria un error.
El drama és que tot fa preveure que estem abocats a una mena de minifundisme polític infinit. No es preveuen majories clares. Més aviat tot tornarà anar del canto d’un duro a l’hora de proclamar l’alcalde. Serà molt difícil tenir un Ajuntament amb capacitat d’iniciativa. Costarà molt que emergeixin lideratges amb capacitat estratègica en un pastís electoral tan fragmentat. El cost d’oportunitat és cada cop més alt. Estem a deu mesos. No falta tant per sortir dels dubtes.