Poca gent sap de què viuen els ajuntaments i, molt menys, els més petits. La realitat és que amb els impostos i taxes dels veïns es paguen les despeses del dia a dia, i amb les aportacions de l’Estat, i la Generalitat, es fan algunes coses extres. Ara bé, sense les subvencions de les administracions, dites superiors, els ajuntaments petits no podrien fer res de res. És a dir, els ajuntaments petits sobreviuen gràcies a les subvencions. La dependència és total.
El perquè d’aquesta dependència rau en l’organització del país, que no ha volgut mai donar prou recursos als ajuntaments, per així poder-los tenir controlats i condicionats. D’aquesta manera són les administracions superiors les que decideixen com i quan ajuden, imposant criteris i condicions que ben poc tenen a veure amb l’autonomia municipal. Aquí surten les contradiccions, entre les proclames d’independència i el sotmetiment a les condicions dels que donen els diners.
I, per entendre fins a quin punt depenem de les altres administracions, podem dir que no es pot fer cap inversió mitjana o gran que no vingui subvencionada per la Diputació de Barcelona, la Generalitat o algun pla d’ajudes estatal o de la UE. Els ajuntaments de la província de Barcelona són uns privilegiats, respecte a les altres tres províncies, per disposar d’una Diputació potent, a diferència de les altres tres. La diferència és tan abismal que, de fet, s’està creant un país a dues velocitats. M’explico.
Per culpa del procés independentista, la Generalitat ha oblidat els ajuntaments i s’ha dedicat a tasques de promoció i propaganda, en comptes de fer front a les necessitats de govern. A més el brutal deute i endeutament que pateix han esborrat del mapa les subvencions que concedia, de manera que, a nivell municipal, la Generalitat és com si no existís. Plans d’ajuts de gran rellevància en el passat com el PUOSC (pla únic d’obres i serveis de Catalunya) han deixat d’existir i, a subvencions per molts altres conceptes, els ha passat el mateix. Per tant, els ajuntaments petits han quedat totalment en mans de les diputacions. I els que estan a Barcelona han comptat amb les subvencions de la Diputació, però en les altres tres províncies les subvencions són insignificants. Abans la Generalitat podia exercir un paper corrector, ara, ni això. I les diferències són brutals. Un Ajuntament de semblant nombre d’habitants pot tenir tres o quatre vegades més ajudes si es troba a la província de Barcelona que si està en una de les altres tres. Ni és just ni és lògic, perquè cada quatre anys les diferències es fan més i més grans.
Tampoc és just el sistema de subvencions perquè obliga a demanar-ne cada any o cada quatre anys, en un sistema lent i massa dependent de qui governa les institucions. No sempre els criteris de repartiment són objectius i transparents, de manera que el clientelisme i partidisme fan aparició, tot sovint, quan al cap i a la fi es juga amb diner públic, que és de tots. En aquest camp de les subvencions convindria actuar de manera decidi- da en el futur immediat per garantir una major independència financera dels ajuntaments.
Ara toca improvisar i esperar si les peticions fetes donen bon resultat o no. O si els plans d’ajuts coincideixen amb les necessitats del poble. No deixa de ser el joc dels disbarats perquè a vegades et donen diner, per a temes que no en tens necessitat, i en canvi no en trobes per al que realment necessitaries.
Estem lluny d’aconseguir racionalitat en el bon ús del diner públic, però el sistema de funcionament de les administracions està basat en criteris de repartiment que troben greus dificultats per ser modificats. És un dels temes pendents, a tots els nivells. Mentrestant, qui millor coneix el sistema millor se n’aprofita. Ho puc ben assegurar amb la llarga experiència adquirida.
