Sovinteja l’interès a tranquil-litzar el personal amb la denominació/qualificació habitual de fets aïllats respecte d’algunes situacions i actituds que són del tot preocupants. L’ostentació perversa i descarada de tota mena de simbologia feixista, en diuen preconstitucional, les darreres trobades/visites de nostàlgics al Valle de los Caídos o l’agressió patida pel periodista Jordi Borràs en els carrers del Barri Gòtic de Barcelona podrien ser accions considerades com a puntuals/inconnexes i que no requereixen de cap desplegament preventiu ni alarmant. L’argument es basa a no relacionar/minimitzar les diferents situacions i obrir, administrativament, la corresponent investigació en funció de les conseqüències/embalum de l’acte i/o agressió concreta. Segons com es miri hi ha el parany de caure en una acceptació que sempre han passat coses i no ens hem d’amoïnar davant d’uns quants que aixequen el braç o palesen una actitud violenta i agressiva. Es tendeix a considerar que són quatre arreplegats que fan soroll i poca cosa més. Hom també comenta que ja era d’esperar que la bèstia es despertés quan les reivindicacions nacionals es posessin en marxa i la pàtria estigués en “perill”. Ara resulta que el sobiranisme és el culpable del “nuevo despertar”. Tot ens acaba portant al vell eslògan de: “España una y no cincuenta y una”. També hi ha qui fa apel·lació a una justa llibertat d’expressió i que cadascú és lliure d’aixecar el braç o cantar la cançó/himne que més li plagui.
Ho sento però les coses són molt més preocupants del que potser estem imaginant/observant. L’agressió d’un periodista per part d’una persona que s’identifica com a policia és quelcom que requereix molt més que una investigació del que ha succeït. La presència/exigència massiva de franquistes, amb antigues o noves camises, al Valle de los Caídos requereix també una investigació i un aclariment de responsabilitats. Planeja el discurs de que tot està sota control amb el personal perfectament identificat. Hem viscut massa temps sota l’argument dels fets aïllats i que sempre són els mateixos. Però això no és així! El feixisme dedica molt de temps a sessions de maquillatge i exercicis camaleònics. Ha fet un rentat de cara que posa en dubte la qualificació de residual que ens volien vendre. Ens trobem descol·locats davant el personal que no forma part de la casella dels estereotips i la simbologia habitualment reconeguda. Les concentracions ja no les protagonitzen caps rapats d’estètica ben definida, amb cursos accelerats de terminologia nazi. Aquests els veiem a venir d’un tros lluny. Descobrim que el virus de la intolerància i el pensament ultradretà estava inoculat a molta més gent de què potser sospitàvem.
Molts semblen despertar davant la crida que les tombes i el territori nacional són intocables i cal endegar una nova croada per defensar el que es considera propi i legítim. Els comentaris es poden sentir en molts indrets i fins i tot en una reunió familiar, en el transport públic o al tombar la cantonada. No imaginàvem que en fossin tants ni tampoc la impunitat que els acompanya. El pervers disseny de la Transició segueix generant elevades i sorprenents factures.
