"Bones, deixo el grup de whats, no només aquest sinó tots aquells on estic ficat. També m’esborraré de Facebook i de moment només deixaré el compte d’Instagram. He tingut un ensurt de salut i vull començar a canviar d’estil de vida i desconnectar una mica del món i del telèfon. Si em truqueu no us estranyi que estigui parat o en silenci i que no ho vegi fins al cap d’unes hores o d’un dia. Com diu la dita, ‘cuanto menos sé más tranquilo vivo’. Ens anem veient pel poble i si feu un esmorzar aviseu-me cabrons."
He volgut començar aquest article amb la transcripció literal que he fet d’un missatge que vaig rebre no fa massa dies en un dels grups, pocs, en què estic associat en el Whatsapp. Un bon amic, no jove, de més de 40 anys i que manifestava una intenció que cada dia vaig constatant que es va escampant per la xarxa de relacions que m’envolta. La dependència de les noves tecnologies ha fet que la nostra capacitat humana d’aïllar-nos quan ho necessitem i relacionar-nos quan volem , dedicar-nos temps a nosaltres i fer-ho d’una manera viscuda, presencial i física s’està perdent i ens fa anar contra corrent del fet pel qual vàrem estar programats, ser individus (amb la nostra essència interna) que es relacionen amb els altres d’una manera sentimental, propera, intensament emocional, a prop de la pell.
Les persones ja no tenim cap motiu per fer un cafè, per passejar pel parc gaudint d’una bona companyia i una bona conversa, per quedar per dinar amb la parella sense que el mòbil (la feina o altres històries) estigui present al costat de la copa de vi. Ara les factures s’envien per mail, les fotos es fan però no es miren un diumenge a la tarda asseguts al sofà de casa i la memòria dels nostres ordinadors es va emplenant d’informació domèstica que mai serà necessària. Ja no s’escriuen postals des dels llocs de vacances, no es compren targetes per felicitar un aniversari, ni s’escriuen cartes d’amor perfumades, ara tot ho fem digitalment, quina pena!
I el problema no rau només en el distanciament que tot plegat provoca entre els éssers d’una mateixa colla/família/espècie, el problema real comença a ser que ara ja ens afecta la salut. La tecnologia ens permet estar 24 hores al dia, 365 dies a l’any, connectats a tot el que passa, a tot el que ens envolta a 50 metres i a 12.000 quilòmetres. Estem localitzables en qualsevol moment i el nostre organisme s’enganxa al gest de mirar la pantalla a veure què m’ha entrat cada dos minuts. Sortim de casa sense el mòbil, ens l’hem oblidat, i fem marxa enrere per anar-lo a buscar i si tenim la mala sort de perdre’l ens sentim despullats, exposats que tothom conegui els meus secrets més valuosos, tot ho tenim allà, la nostra vida està reflectida en la configuració d’aquest aparell.
El meu amic ha hagut de parar. Tot s’anava de mare i vol tornar a recuperar els cafès a mitja tarda, els passejos per la natura i la seva essència com a persona. El meu amic s’ha espantat i ara cal posar-hi remei.
Crec que la tecnologia ens ha portat molts avantatges en tots i cadascun dels àmbits que omplen la nostra vida però també ha estat la tecnologia la que ens ha fet oblidar (jo encara m’hi resisteixo) què som com a éssers vius, què ens identifica com a mamífers "intel·ligents" i què ens distancia de les altres espècies. Jo encara sóc dels que no treballen a casa (ja em passo moltes hores al despatx o voltant pel món), deixo el mòbil en un calaix quan arribo a la llar, quedo per anar a fer un cafè amb aquells que em ve de gust i al capvespre em poso unes malles per pujar alguna muntanya que em quedi a prop. Intento racionalitzar l’ús de la tecnologia i sentir la puresa humana en el meu interior. Reconec que de vegades menjo amb el mòbil al costat (quan dino, representa que encara estic treballant) però no sopo mai amb ell, vull gaudir dels moments que aquest, el sopar, em proporciona per ell mateix sense saber res del món. Encara crec que puc millorar i és per això que les paraules del meu amic encara m’han fet reflexionar més per tal de buscar moments en què el mòbil torni a ser una eina i no pas la meva vida.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
