Fidel a la meva cita anyal, vull recordar -de bell nou- la figura del malaurat Sebastià Homs i Padrisa (qui fou alcalde de Viladecavalls). Demà passat, s’acompliran nou anys del seu tràgic traspàs. El seu partit (CiU) segueix entestat a mantenir un silenci que jo sempre he considerat còmplice. Fiar-ho tot a uns suposats problemes de comunicació amb el govern municipal i les cúpules comarcal i provincial no cola, a l’hora de voler justificar el tràngol. Segueixo dient que cal -d’una vegada per totes- acabar amb el silenci administratiu. Aquestes ferides no les guareix el pas del temps. Sobretot pel bé de la família, cal saber què va passar.
Dit això, passo a adoptar una actitud més conciliadora. Requereixo, tanmateix, que la cúpula convergent parli. Tinc entès que hi ha persones particulars -al poble- que voldrien instituir una mena de memorial anyal en record de la seva figura. Ho trobo genial. Des d’aquestes línies, convido el Consistori a fer seva la iniciativa i donar-hi suport, per tal que esdevingui possible. No és èticament normal ni correcte que el pas del temps pugui apaivagar, diluir i engolir en l’oblit la seva figura i la seva obra de govern. Fins i tot, entenc que fóra hora de plantejar-se seriosament l’adjudicació del seu nom a algun carrer o plaça de la vila.
En Sebastià fou un enamorat de la muntanya. Ens va dir adéu en un entorn natural que ell adorava. Concretament, al mirador de Gresolet, als peus d’un cim emblemàtic del nostre país: el mític Pedraforca. Una contrada de bellesa espectacular, que -per si sola- ens fa una crida a renovar, viure, somriure i enfocar el futur. Déu faci -ja toca!- que arribi l’hora de drenar ferides i apropar postures. És d’esperar que l’agermanament de tots els convilatans que configuren el poble de la Tarumba assoleixi allò que un seguit de mal anomenats polítics continuen negant-nos. D’acord a un costum que m’agrada tenir per tradició, tibaré d’un dels molts adagis del costumari per refermar la meva tesi: “Morta la cuca, mort el verí”. Com deia el poeta, senyors polítics, “alliberin les barques de tanta corda inútil. Hi ha grans rius que ens esperen”.
