Fa quaranta anys, el 28 de març de 1978, es va signar la Carta de Terrassa, un document unitari que l’Ajuntament predemocràtic de Domènec Jofresa i les forces polítiques de l’oposició democràtica van signar com un SOS a la situació de crisi que vivia la ciutat. Les reivindicacions eren vàries però acabaven amb una petició de pla d’urgència industrial. No es pot oblidar que la Transició política va coincidir a Terrassa amb l’esfondrament del tèxtil. El document anava signat pel propi Ajuntament, per CCOO, CSUT, UGT, CECOT, AP, CDC, EDC, PSUC, UDC, URC i la coordinadora de les associacions de veïns.
La carta era una mena de versió local dels Pactes de la Moncloa i va ser cuinada per la relació entre Jofresa i la gent del PSU que aleshores era hegemònica a la ciutat. De fet, les eleccions generals de 1977 van ser encara clarament guanyades pel PSUC a Terrassa, amb 2.000 vots per davant del PSC i gairebé 10.000 per davant del Pacte Democràtic. L’hegemonia del PSU era absoluta, a les urnes i sobre els moviments socials i veïnals. Poc després de la signatura de la Carta de Terrassa, el 12 d’abril de 1978 hi va haver una de les grans manifestacions de la història de Terrassa convocada pels sindicats per protestar per la situació del tèxtil. L’Ajuntament va crear una iniciativa contra l’atur, una mena de Consell d’Ajut a l’Atur amb la Comissió de Parats, que va tenir molt poc recorregut. Almenys, no van caure en la temptació de convertir-se en la “capital espanyola del paro” com van fer a Sabadell. Els socialistes terrassencs volien aparèixer en escena i el 19 d’abril van anar a presentar la Carta de Terrassa a Narcís Serra, aleshores conseller d’Ordenació del Territori a la Generalitat de Tarradellas, i pocs dies després feien venir Maria Aurèlia Capmany a dissertar sobre “Catalunya, una cultura oprimida”. A final del mes d’abril de 1978, Tono Cunill i Pepe Ruiz, els dos regidors de l’oposició democràtica, van decidir deixar les seves regidories. Van dimitir perquè Abril Martorell, ministre plenipotenciari a Madrid, no va fer cap mena de cas a la Carta de Terrassa. Era allò tant del PSUC, de “partit de lluita i de govern”. Unes setmanes més tard, Abril Martorell va rebre els polítics terrassencs i els va oferir bones paraules. Miquel Roca va oficiar d’intermediari i acompanyant per fer possible l’entrevista.
A inicis de maig de 1978, Manuel Fraga Iribarne en persona va venir a inaugurar el local que AP va obrir a la Rambla. A les fotografies queda el senyor Narcís Bacardit fent un speech davant del polític gallec.
Per cert, he vist que el PP es trasllada del seu local de la Rambla, s’hi hauran estat quaranta anys.
Quasi tot era política. Però hi havia altres escletxes. El Terrassa jugava a Segona Divisió i va acabar la temporada a la meitat de la taula. Paulina Pi de la Serra feia conferències sobre Soler i Palet. Narcís Serrat organitzava expedicions a l’Himàlaia i Natàlia Mas tenia molts èxits en natació. S’inaugurava l’Híper de Can Parellada com un signe dels nous temps comercials. La coordinadora per la Defensa de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac instal·là un gran SOS a les parets de Cavall Bernat (Déu meu!, si sabessin el que havia de venir amb la democràcia haurien quedat ben desil·lusionats). Els carrers de la ciutat estaven plens de Seat (124, 600, 850), de Renault (els R8 i els 4L) i de Citroëns (els 2 CV i els Dyane).
L’any vinent farà quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques de 1979. Contra tot pronòstic les va guanyar el PSC i no el PSUC, que havia entrat en un procés d’autodestrucció que, entre altres coses, va acabar apartant Roc Fuentes de l’encapçalament de la llista eurocomunista. Manuel Royes va arribar a l’alcaldia inesperadament i va iniciar l’alcaldia més llarga i transformadora de la Terrassa del segle XX.
Quan va començar el seu mandat, ningú pensava que Royes perduraria amb l’hegemonia que ho va fer. Tampoc ningú imaginava que el PSC, que va arribar per sorpresa a l’alcaldia, s’hi estigués quaranta anys, potser amb l’excepció dels anys del Jordi Ballart que són difícils de definir. Per als de la meva generació, els aniversaris de quaranta anys són rellevants.
Havíem sentit tant allò dels quaranta anys de franquisme, de Dictadura, que quaranta anys ens semblen molts anys. Per això, l’any vinent caldria impulsar un gran debat sobre el que fou la Transició democràtica amb tota la seva complexitat a Terrassa. Suposo que l’Ajuntament ja ho deu tenir a l’agenda. Quaranta anys de franquisme i ja quaranta anys de Transició.
He llegit amb molt d’interès documents d’aquells anys per preparar aquest article, però he gaudit molt repassant el primer anuari de l’any de l’Arxiu Tobella, just del 1978, que va escriure Josep Maria Riera, amb un rigor i un estil que encara avui es llegeix molt bé.
