No és un insult: els parlo de la meva cara. De la cara d’imbècil que et queda quan mires de seguir les normes de civisme que haurien de fer de Terrassa una ciutat més amable. I, és clar, de la temptació de deixar de fer-ne.
I és que comences el dia fent unes gestions al centre de la ciutat, i agafes la bicicleta. I, mentre tu vas a fer marrada per tenir carril bici, segueixes la senyalització i t’atures davant dels semàfors vermells, van passant ciclistes que fan drecera per qualsevol lloc, que se salten el semàfor on t’has aturat i, encara, t’has d’apartar del carril per aquelles senyores àvies que hi passegen el cotxet: "És que aquí fa més ombra…", et diuen. I et queda cara d’imbècil.
Després vas a l’Autònoma per la C-58 on han començat les obres d’ampliació -finalment!-, però que de moment implica un encongiment a les entrades. Com cada dia, però ara més, hi ha una bona cua a l’entrada pel lateral que també porta al Carrefour i l’Aki. Però els llestos habituals -un darrere l’altre- deixen la cua que la resta fa disciplinadament, entren pel carril de la gasolinera Km 17 i tornen a entrar mig quilòmetre més endavant per colar-se davant de la resta a qui torna a quedar cara d’imbècil.
Cap al tard, vas a llençar escombraries. No sé a qui se li ha ocorregut, ni amb quines intencions, que els nous contenidors de plàstic tinguin dues obertures rodones petites per on no solen passar les bosses habituals de 30 litres. Cal entretenir-se a fer-les entrar amb paciència, que no s’estripin. Però, mentre mires de posar cada bossa al seu lloc, van passant conciutadans que, sense miraments, o deixen la bossa a terra en veure que no hi passa o, com aquest senyor que fa cara de queixar-se de tot, simplement llença la bossa de plàstics… al contenidor del paper, i es queda tan "panxo". La brutícia fora dels contenidors fa feredat. Però encara és pitjor mirar l’interior dels contenidors per veure que l’incompliment dels criteris de tria no és pas excepcional, sinó habitual. I et torna a quedar la cara d’imbècil.
Diari de Terrassa ha estat anunciant per avui mateix un especial sobre el reciclatge de residus. L’espero amb ànsia. Diu que cada dia són més els ciutadans que reciclen (voleu dir?), però que queda molta feina per fer (això sí!). Però el titular de l’anunci, "Reciclar els residus té recompensa", és el que m’ha fet escriure aquest article. Perquè el cert és que, ara com ara, i en aquesta ciutat, costa molt de creure que complir les normes tingui recompensa ni tan sols que sigui agraït de fer-ho. Al contrari, sovint et fa sentir ridícul i sobretot fa que et quedi la cara d’imbècil.
Segur que hi ha qui ho té més ben estudiat, però a mi em sembla que, a la vista de la inutilitat de les campanyes dites de "conscienciació", el camí per aconseguir un canvi en el compliment de les normes de civisme ha de ser un altre. Mai no he vist que les campanyes de conscienciació portin afegit la quantificació dels seus efectes, i solen limitar-se a millorar la imatge de qui les patrocina, sense que res no canviï. Però, quin és el camí alternatiu quan, de fet, la informació del que cal fer ja la té gairebé tothom? Doncs, senzillament, cal començar per protegir els qui compleixen les normes. I sancionar qui no les compleix. Cal aconseguir que fer bé les coses no faci que et quedi la cara d’imbècil, perquè aquesta és la causa principal que dissuadeix dels comportaments cívics. La brutícia convida a ser brut. Els vius empenyen a fer el viu. L’incivisme crida a ser incívic. Cal trencar el cercle viciós.
