Miguel de Unamuno va parir una frase que conté una forta càrrega de profunditat : “El progrés consisteix a renovar-se”. A partir d’ella, la saviesa popular va fer seu l’adagi del “renovar-se o morir”. En el fons, s’hi amaga el desig de fer canvis substancials, al llarg de la vida. Tots ells s’orienten a agafar nova embranzida i defugir les postures que puguin implicar un cert estat de relaxament còmode i, fins i tot, passotisme perillós.
He triat justament aquest tema en llegir tot un seguit de notícies de premsa de les darreres setmanes. Sense anar més lluny, en Joaquim M. Puyal acaba de dir que deixa de radiar partits de futbol en català. La Carme Ruscalleda tanca el restaurant Sant Pau, a Sant Pol de Mar. Abans, ho havien fet en Ferran Adrià i n’Artur Martínez (al Bulli i Capritx, respectivament). El propi M. Rajoy, després del daltabaix del seu partit, ha retornat a la ganga de registrador de la propietat. Mentre que el seu PP vol cavalcar, immers al bell mig de lluites fratricides. Pel bé de la democràcia, m’agradaria veure que el partit passés a millor vida. De ben segur que jo no el trobaria a faltar, gens ni mica.
A nivell personal, gairebé encabiria la meva experiència personal al mateix pot que comento. Si més no, perquè ja fa nou anys que vaig tenir la sort de prejubilar-me del mercat laboral. De bon principi, estava convençut que m’adaptaria -fàcilment i ràpida- a aquesta nova situació/etapa. Fins al punt que, molt sovint, proclamo allò que em manquen hores. Vull temps per fer música, escriure, llegir, gaudir del temps de lleure, cercar la implicació i el compromís en tasques de voluntariat, etcètera. Ho necessito com l’aire que respiro. Vull viure.
Em plau transmetre aquest missatge i/o desig d’omplir i gaudir el temps a tots aquells lectors que puguin trobar-se immersos en un cert desencís. Tal vegada, tenallats per la desil·lusió que les hores del rellotge corren massa lentament. De fet, ja ho reflecteix profundament la dita del “cent quimeres no paguen un deute”. Tanmateix, a la vida, l’assoliment d’objectius molt sovint va de la mà d’un bri de bogeria. Restar en la tranquil·litat d’una mena d’inèrcia inamovible o inacció no ens mena enlloc. D’exemples -en aquest sentit-, en trobaríem un munt.
