Opinió

A la Rambla fa fred (fins i tot a l’estiu)

Només fa uns pocs anys que visc a Terrassa. Així que no recordo com va ser la remodelació urbanística de la Rambla i els carrers propers. D’on veníem i com ha canviat. Tanmateix, en el temps que hi porto he comprovat amb els meus ulls que el tancament de botigues és un petit tsunami. La desertització s’accentua. Només en la meva illa de cases, el tram del carrer del Pare Llaurador que toca amb la Rambla, han tancat set comerços en el darrer any: dos restaurants, un bar, una fruiteria, una perruqueria, una botiga de fruits secs i un outlet. A canvi, han obert un petit supermercat Condis.

Serveixi el detall més quotidià per fer veure tendències globals de la ciutat: el comerç local i l’hostaleria perden clients, que omplen ara la cistella a grans supermercats i sopen a qualsevol franquícia. Passa als barris, no n’hi ha dubte. Però també a la Rambla, on s’ha produït un curiós procés de substitució comercial dels botiguers locals: ara s’hi barregen franquícies amb petits botiguers de comunitats nouvingudes.

El Mercat de la Independència, en tot cas, ja no és el motor comercial de la zona. El pol d’atracció que un dia fou. Al contrari! Ara fins i tot és ell qui busca que s’hi instal·li una gran superfície que generi un flux de visitants. Però no necessitem nous temples del consum. El mercat tindrà garantida la supervivència quan aconsegueixi que jo no sigui sempre la persona més jove que hi fa la compra, habitualment.

I no és que la Rambla i l’entorn tinguin un públic envellit (que no és res dolent, més enllà que cal compartir l’espai de manera intergeneracional: la més enriquidora). Però, per la seva pròpia concepció, no espai de joc i vida per a la canalla. Les nenes i nens, de fet, juguen a la propera plaça de Salvador Espriu, que ha esdevingut un nou eix de bars i terrasses en què predominen els joves en la trentena i quarantena.

Així doncs, qui fa vida a la Rambla? Probablement no pas els veïns, donat que la Rambla sembla haver estat dissenyada com una estructura "de ciutat", orientada a la mobilitat (és un circuit de busos), a ser escenari de grans esdeveniments (les fires, les rues) i sobreviure com a eix comercial. I potser ha de ser així.

Certament, la Rambla és una fita en accessibilitat a la ciutat, gràcies a l’elevació de la calçada dels vehicles fins a les voreres, creant a la major part una plataforma única. Encara en destaca més "per comparació": o sigui, l’ínfima amplada de les voreres a Terrassa. Unes calçades tan estretes (i enfonsades) que provoquen incomoditat al vianant; la impossibilitat de caminar no ja en grup, sinó en parella, i suposen un malson per a les persones amb la mobilitat reduïda, especialment amb cadira de rodes.

Però no són barreres arquitectòniques el que ens trobem a la Rambla. Són barreres emocionals. Com ara la mancança de quioscos de premsa. No ja de ferro forjat i una bella estètica (tant de bo!), sinó una senzilla parada de diaris ubicada al tram per a vianants de la Rambla. De fet, cada vegada és més difícil trobar botigues on venguin premsa. La decadència és inaturable.

Per algun casual, és el sud de la Rambla el que mostra des de fa temps una major vitalitat i dinamisme. I és divertit: justament a la part menys "noble" i més llunyana del centre (la que va des de l’estació de FGC fins a la rotonda del Doré). Allà són oberts terrasses plenes i comerços de molt diferent oferta. Ara té pendent la connexió amb els barris més al sud, que en part hem d’aconseguir gràcies al futur carril-bici que unirà -aproximadament- els jutjats amb l’estació de busos. De fet, aquest carril-bici es troba pendent d’execució per part del servei de Mobilitat, després que el col·lectiu de ciclistes Biter el proposés a votació dins el PAM i sortís triat.

No només per fer un carril-bici, sinó perquè hem de convertir la sortida a la C-58 en una rambleta ben de veres. Ara, no en dubteu: és una autopista. I a l’actual "rambleta" del pare Alegre convé fer-li justícia amb el nom.

Són barreres emocionals que fan del nostre un lloc tirant a fred, quan necessitem uns carrers, rambles i rambletes per ser viscuts.

L’autor és militant de la CUP

To Top