La Fundació Torre del Palau, a través de la col·lecció els Llibres de Terrassa, acaba de fer una extraordinària aportació al coneixement d’un personatge determinant per a la història local del segle XX i del que ja portem del XXI. Joaquim Badia i Tobella. Advocat, home de pau i de diàleg. “Miscel·lània” és, per damunt de tot, un homenatge al senyor Badia, que divendres feia 90 anys. Però també és molt més que això: és un homenatge a una generació de postguerra que, havent-hi perdut tantes coses -i en aquest cas, el propi pare-, mai no es van rendir davant d’un règim injust, repressor, assassí, genocida. Badia va exercir un lideratge moral de primer ordre a través de la seva exemplaritat. I la bona notícia és que van ser molts els que el van seguir.
El llibre també és, indirectament, una font rellevant per al descobriment de la història local oculta, tant a causa de la modèstia d’aquests personatges com, és clar, per la discreció a què obligava primer la dictadura, i després -i encara ara- un Estat amb tants de tics autoritaris. Moltes -per no dir la majoria- de les institucions que tenim o hem tingut, de les iniciatives culturals i socials de quan la política municipal era absolutament impotent davant d’una ciutat greument ferida i desvertebrada, van néixer de la inspiració, el suport i l’empenta de Joaquim Badia, però també del seu germà Oriol, del Jaume Canyameres i de tota una llista llarga de terrassencs. Una colla de personatges locals als quals caldria fer justícia no sols per honorar-los a ells, sinó per honorar una ciutat que durant els anys més foscos -i fins ara mateix- va ser tan socialment aspra, tan humanament poc agraïda i sempre temptada a fer l’enfrontament entre capelletes. Una de les millors virtuts de Joaquim Badia i de tots aquests homes i dones va ser, precisament, situar-se al marge d’aquesta dimensió negativa i actuar amb una visió constructiva, eficaç, integradora i, certament, molt generosa.
L’oportunitat que m’ha donat la Fundació Torre del Palau de prologar el llibre, a part de les raons personals de l’afecte profund que tinc pels germans Badia, m’ha permès insistir en aquests aspectes, però també en un altre que m’interessa especialment. I és la possibilitat de destacar el radical compromís amb la llibertat -i amb la fe, i amb el país, i amb la justícia- que permet escapar-se dels límits estrets que les determinacions familiars, de classe o ideològiques solen imposar-nos. Hi ha persones admirables -etimològicament, del llatí “ad mirari”, és a dir, que ens meravellen, que ens hi subordinem respectuosament o, com diu Michel Lacroix, que hi tenim devoció- perquè han estat capaces de depassar les seves conveniències individuals i, mostrant un coratge fora mida, han actuat pensant en la comunitat a què se senten lligats. Potser perquè la meva feina consisteix a posar sobretot de manifest les determinacions socials en què vivim atrapats, persones com Joaquim Badia que saben viure alliberats d’aquestes reixes són les que em mereixen tanta admiració.
No cal dir que recomano la lectura dels més de cinquanta textos, de naturalesa molt diversa, que conformen la miscel·lània dedicada a Joaquim Badia. Una bona manera de conèixer el personatge, però també de saber de quina fusta està feta aquesta ciutat i aquest país, i que explica quines són les virtuts que ens fan, malgrat tot, indestructibles.
