Aquesta setmana, l’Ajuntament de Manlleu em va convidar a fer una conferència en el lliurament de premis Innovacat. Es tractava de reconèixer les empreses de la comarca que destaquen per la innovació. Vaig estar agraït per poder estar a l’acte i per poder tornar a veure alguns amics empresaris d’Osona. A l’entorn de Vic hi ha un ecosistema ben especial, unes poques empreses mitjanes i grans que aposten molt fort pel territori. Entre uns quants d’aquests empresaris van crear una societat de capital risc per invertir en la comarca. Són també empreses molt vinculades a la Universitat de Vic, hi són presents, ajuden la Universitat. Els premis Innovacat són una mostra més d’aquest compromís. No representen un clúster sectorial, tenen perfils d’empresa molt diferents, però treballen cooperativament. De vegades, cauen en una sobrevaloració del seu ecosistema, però aquest seria només un pecat venial. La veritat és que veuen el món des del seu paisatge i això que alguns tanmateix abasten tot el món. Són gent compromesa amb el seu origen.
Un d’aquests empresaris es va vendre fa uns anys la seva empresa. La va vendre però se’n va quedar l’ànima. I aquesta ànima ha ressuscitat i, un cop superats els terminis que li ho impedien, ha tornat a muntar una empresa similar a la que havia venut. A la meva pregunta "i on l’has muntat? A Manlleu?", la seva cara de sorpresa va ser eloqüent. Com volent dir: és que hi ha algun altre lloc al món on es pugui muntar una empresa? El seu compromís és total. No és només el pes de la història familiar, del paisatge, és també un compromís amb la seva gent. Admirable. I, tanmateix, aquests líders empresarials tenen un fort reconeixement social. En un societat plural sempre hi ha algú que els dirà cul d’olla, però en general són figures molt valorades.
A Terrassa passava el mateix. Hi havia un ecosistema empresarial que a més coincidia amb un dels districtes empresarials més especialitzats i concentrats, el del tèxtil llaner. Per això no només van créixer grans empreses sinó també un entramat institucional i econòmic molt potent: la Mina d’Aigües, la Cambra de Comerç, l’Institut Industrial, el Banc de Terrassa, la Caixa de Terrassa, la Mútua, la Societat General d’Electricitat, el Condicionament. El patriotisme local dels empresaris era evident. Tenia una barreja d’interessos i sentiments? Sens dubte. Però l’externalitat positiva de la seva actuació per a la ciutat era constatable. Un exemple evident: l’Escola Industrial. Responia a una necessitat de talent per a la indústria però, també, aportava valor diferencial a la ciutat. L’escola va tenir també un gran valor urbanístic, va vertebrar el que va ser l’avinguda de Jacquard i el creixement de Terrassa cap a l’est de Vallparadís.
A Terrassa, queden empresaris amb aquest sentiment d’apostar per la ciutat? En queden, però menys. Terrassa està més a prop de Barcelona que Vic, de fet molt sovint Terrassa és Barcelona. L’esfilagarsament total del tèxtil tampoc ha ajudat. Però tenim empresaris i tenim cultura industrial i tenim una certa capacitat de generar sòl industrial. Ser negatius no serviria de res. El que ens cal és construir. Ni caure en el sobrediagnòstic ni en la ingenuïtat. Però és obvi que fomentar el compromís local dels més emprenedors és bàsic. Teixir aquesta xarxa de complicitats per apostar per la ciutat davant d’altres opcions és clau. I Terrassa ho necessita molt.
Convidaria molts polítics locals a visitar les àrees industrials del Vallès Oriental o de Castellbisbal i Sant Andreu de la Barca, o el paisatge corporatiu de Sant Cugat. Terrassa ha quedat enrere. Sabadell també. La suma de falta de visió entorn de la B-40 ja l’estem pagant molt i molt cara. El creixement ha pivotat sobre la B-30 de forma radical. Recordem que ja la planta de Sony es va ubicar a Viladecavalls pel Quart Cinturó però aquest efecte s’ha estroncat del tot. La incapacitat i la manca de lideratge entorn d’aquest tema han estat clamoroses. La B-40 n’és un símptoma, un greuge inimaginable en una ciutat amb empresaris potents compromesos. Tenim moltes menys empreses grans i tenim menys nivell de compromís. El resultat és una ciutat que perd oportunitats. És una situació que hem de revertir, si volem tenir una ciutat amb singularitats pròpies, econòmiques, socials i culturals. Si volem ser una barriada de Barcelona no cal que fem res. Tenir estratègia de ciutat és fonamental. Però tenir compromís amb la ciutat és la base de l’èxit de qualsevol estratègia. Les persones ho fan tot, i no les persones com a genèric, sinó amb noms i cognoms. Tenir empresaris implicats amb la ciutat, tenir un Ajuntament que tingui empatia amb les empreses (també des d’urbanisme) i tenir capacitat de pressionar per disposar d’infraestructures, l’absència de les quals ens perjudica molt, és bàsic. Res de l’altre món. Sota, cavall i rei. Una lògica que no podem perdre basada en el compromís.
