Dit a l’engròs, hi ha dues maneres de concebre la festa. La més genuïna és la que celebra o commemora alguna cosa: el final de la collita, un venerat sant patró del poble, una esdeveniment familiar… I llavors hi ha la festa que en podríem dir "moderna", que simplement el que fa és deixar alguns dies inhàbils, sense treball. Per ser més precisos, per tant, hauríem de distingir entre festa i lleure. Doncs bé: aquest cap de setmana llarg de Festa Major, fem festa o tenim uns dies de lleure? La programació d’actes festius busca omplir uns dies de lleure amb activitats poc o molt lligades al mercat de consum, o bé fem realment festa i celebrem alguna cosa? I si és el segon cas, si es tracta d’una festa en el sentit propi, què celebrem, exactament?
Certament, els terrassencs participaran en les activitats programades sense fer-se tantes preguntes i, encara menys, respondre-les. Però són preguntes que tenen la seva importància i els responsables d’organitzar la Festa Major sí que haurien de tenir clares les preguntes i, com a mínim, intentar respondre-les amb les seves decisions. Així, si és que es tracta de celebrar l’existència d’una comunitat local i de mostrar els llaços que ens hi vinculen, els continguts festius que ens identifiquen amb Terrassa haurien de ser els més destacats. Posem per cas, la cultura popular o les iniciatives cíviques pròpies. Si són dies per afavorir el comerç local, tant el de béns i serveis com el polític -és a dir, el comerç electoral-, llavors és clar que els grans espectacles sense cap vincle amb la comunitat però multitudinaris són els que haurien de reclamar més pressupost.
Segonament, si volem reduir la festa a uns dies de gresca, llavors és recomanable deixar-se estar d’ideologies, de reivindicacions, de preocupacions socials i polítiques, i viure’ls en una disbauxa individualitzada -que cadascú faci el que vulgui- aprofitant l’anonimat que garanteix la massificació als carrers. Però, si parlem de reforçar els vincles de pertinença local, llavors és inevitable -i necessari- que les aspiracions, i per tant també els conflictes, siguin presents a la festa. Es pot demanar una festa de veritat que exclogui allò que defineix la nostra pertinença a la comunitat? Podem fer festa, per ser clars, oblidant si a la família hi ha una persona amb dificultats greus, o si a la ciutat hi ha presos polítics injustament tractats, o si es produeixen greus discriminacions de gènere o expressions de desigualtat injusta? Òbviament, no.
La festa genuïna exigeix consciència social i política i cal que expressi, en tota la seva diversitat i proporció, les opcions que hi ha en joc. També els conflictes. Una festa de veritat en què es coartés la llibertat d’expressió no seria una festa. Seria una altra cosa: potser seria allò que els anglosaxons en diuen un "party" o, si voleu, un sarau amb dret d’admissió. Lògicament, no suggereixo que alguns acabin apropiant-se en exclusiva de l’espai públic. Al contrari: hi ha d’haver lloc per incloure tota la diversitat.
Encara més, la festa genuïna hauria de ser un espai per celebrar-la, la diversitat. Per mostrar que se sap convertir-la en un bé col·lectiu. Que el que seria abominable seria una festa de "pensament únic" imposat. I que, no ens enganyem, és el que realment acaben sent les pseudofestes orientades només a l’espectacle i el consum d’oci. L’argument del "no fer política" ja sabem que és el vell pretext per deixar fer a la política dels de sempre.
Així, doncs, què dieu que celebrem?
