La setmana passada explicàvem que acollir i servir la vida és una obligació de tots i s’ha de posar en pràctica sobretot amb la vida que es troba en situacions més vulnerables, en particular la vida del no nascut així com també en la malaltia i la vellesa. Aquest acolliment i servei comporten també el compromís de consolidar una nova cultura de la vida que defensi i promogui la vida de tots, que faci front i doni resposta a les dificultats que vagin sorgint, que sigui assumida amb una convicció ferma per tots els cristians i, finalment, que susciti un encontre cultural seriós amb les diferents instàncies de la societat. Aquest canvi cultural és urgent en el context social i polític actual, tot i que la seva motivació última es troba en la missió evangelitzadora de l’Església.
La cultura de la vida es construeix amb uns fonaments sòlids. Primer de tot, la família, veritable santuari de la vida, és l’àmbit on pot ser acollida millor i on pot ser protegida de la manera més adequada dels diferents atacs a què està exposada; la família és l’entorn en què la vida es pot desenvolupar segons les exigències d’un creixement humà integral. En segon lloc, cal formar la consciència moral de les persones de manera que adquireixin un sentit crític capaç de discernir els veritables valors i exigències. Per això cal començar per la renovació de la cultura de la vida dintre de les mateixes comunitats cristianes de manera que s’eviti caure en el subjectivisme moral que separa la fe cristiana de les seves exigències ètiques en relació amb la vida.
Aquesta formació de la consciència moral és el primer pas per dur a terme aquesta renovació cultural. Per això és molt important redescobrir el nexe entre la vida i la llibertat; no hi ha llibertat veritable allà on no s’acull i s’estima la vida, i no hi ha vida plena sinó des de la llibertat. També és decisiu en la formació de la consciència descobrir el vincle entre la llibertat i la veritat. Sant Joan Pau II va recordar en diverses ocasions que separar la llibertat de la veritat objectiva fa impossible fonamentar els drets de la persona en una base racional sòlida i, al mateix temps, facilita el camí dels totalitarismes. És també essencial que l’ésser humà reconegui la seva condició de criatura, que rep de Déu la vida com a do i com a tasca. Només des d’aquesta dependència innata en el seu ésser, pot desenvolupar plenament la seva llibertat i la seva vida i, al mateix temps, respectar la vida i la llibertat de les altres persones. Quan es nega Déu i es viu com si no existís, quan no es tenen en compte els seus manaments, s’acaba negant també la dignitat de la persona humana.
La renovació cultural ens exigeix revisar l’escala de valors i assumir un nou estil de vida en tots els nivells. Hem de recuperar i de viure la primacia de l’ésser sobre el tenir, de la persona sobre les coses. Aquest nou estil de vida implica també passar de la indiferència per l’altre a l’interès solidari i del rebuig, al seu acolliment. Les altres persones no són adversaris o enemics de qui hem de defensar-nos, sinó germans i germanes amb els quals hem de ser solidaris. Que el Senyor ens concedeixi acollir l’Evangeli de la vida, celebrar-lo amb alegria, donar-ne un testimoni valent, i poder construir entre tots la civilització de la veritat i de l’amor.
* L’autor és bisbe de Terrassa
