Hi ha un gran acord entre els experts a vincular la cohesió social als nivells de confiança que una societat pot crear entre els seus ciutadans. Confiança en les altres persones, confiança en el comportament honest dels polítics, confiança en les institucions o confiança en el futur. Fins i tot, encara que no ho sembli, en la cohesió social, la confiança és més determinant -no dic que no tinguin cap importància- que les mateixes desigualtats socials: hi ha països amb grans desigualtats i règims autoritaris i alhora molt cohesionats socialment.
Lògicament, les societats més plurals i diverses són les que demanen més intel·ligència a l’hora de mantenir la cohesió i els sentiments de pertinença a una mateixa comunitat. I, ja que parlem de cohesió, la "fractura social" alguns la denuncien hipòcritament mentre intenten provocar-la, no té res a veure amb la lliure expressió d’opinions ni amb la diversitat de projectes polítics. Tot al contrari, no és la diversitat allò que divideix, sinó l’acceptar-la com a enriquiment col·lectiu i expressió d’una societat més oberta i lliure.
Faig totes aquestes consideracions inicials perquè, si d’alguna cosa anem coixos, com a societat en general però també localment, és de confiança. I el cert és que la confiança no queda en entredit -ni se salva- per les grans idees o els grans debats socials i polítics, sinó per aquelles petites ensopegades diàries que, com la sorra menuda, arriben a espatllar la maquinària més sofisticada. En posaré dos exemples d’aquesta setmana.
D’una banda, llegeixo que el Govern de la Generalitat i la comarca demanen al Govern d’Espanya que aturi, de moment, l’estudi sobre la finalització de la B-40 en el tram de Terrassa a Granollers. Ja no entro a discutir si cal o no cal acabar el traçat. Però és obvi que, vist els vint anys de retard que portem amb la B-40, que encara s’estigui pendent d’un pla de mobilitat per saber si volem acabar-la i que s’utilitzi per endarrerir encara més la finalització de l’obra fan perdre tota la confiança en l’administració pública. Els d’allà i els d’aquí semblem uns veritables inútils!
L’altre petit exemple ens el dóna la instal·lació de sis nous panells informatius per orientar el trànsit a la ciutat, amb un cost de més de dos-cents mil euros. En aquest cas fa malpensar la clara manca de criteris en la senyalització o, pitjor, que qui els dóna és l’empresa concessionària del manteniment dels semàfors. Hi ha cap estudi que demostri que han estat útils els anteriors quatre panells a les entrades de la ciutat? Hi haurà prou personal dedicat a posar informació realment útil a aquests nous panells -a fer-los "intel·ligents"- o serviran per seguir sabent que als aparcament públics locals sempre hi ha places lliures i mai no s’omplen del tot? I, per cert: algú ha pogut demostrar si l’extensa senyalització dels pàrquings amb lletres de colors ha servit de res a ningú? No és molt més urgent, per exemple, advertir als vianants que un pas zebra no es pot creuar sense perill si no es mira primer a banda i banda, amb senyalització horitzontal, tal com es fa en altres ciutats?
Algú em dirà que vincular la cohesió social als informes tècnics dilatoris o a una senyalització vial capriciosa és d’una desproporció descomunal. Doncs no hi estic d’acord. Si a algú li preocupa la cohesió social, que s’espavili a fer que funcioni l’administració de les petites coses per assegurar la confiança en les institucions.
Les societats més plurals i diverses són les que demanen més intel·ligència a l’hora de mantenir la cohesió i els sentiments de pertinença a una mateixa comunitat
