No us penseu que els bascos hàgim estat mai nudistes. Algunes dones fent topless… I poc més. Encara dic: és més fàcil veure una dona basca prenent el sol sense la part de dalt del biquini en una platja del Mediterrani que no pas a les aigües del Cantàbric.
Jo també era així: no m’hagués llevat mai el banyador, quan anava amb els meus amics de la kuadrilla a pillar ones a la platja de Zarautz. Però la vida no és immòbil. I un dia vaig marxar a viure a Palma. Encara recordo el primer dia que anàrem a fer una capbussada amb els que es convertirien en la colla d’amics mallorquins. Fora camiseta, fora menorquines, fora calçotets… I au. Ja estaven despullats i llestos per anar dins la mar. I jo, talment un ànec negre, vaig entrar dins la mar amb el meu banyador i les meves pors. La tindré petita? Estic bo? Bé, no era pas jo: eren segles d’educació damunt les meves espatlles.
No passaren més de dues o tres horabaixes d’anar a la platja que, enmig de les aigües des Cargol, em vaig llevar el banyador. I estirant d’un cordó me’l vaig lligar del turmell. Cossos nus en unes tardes on no hi havia més vida que la que cap en una tovallola damunt la sorra. Tornar amb la finestra baixada, Antònia Font al radiocasset, la saladina cobrint la pell ja eixuta. I potser, també, unes petites fulles de posidònia aferrades a la cama.
Vés per on, encara avui en dia em banyo en pilotes a les platges on està permès o no hi ha ningú. Però probablement no ho faria a Zarautz, amb la meva kuadrilla. Em fa reserves. Em fa cosa. I és que tot es redueix a una qüestió d’aprenentatge social: no hi ha cap dubte que el cos humà, o millor dit la nuesa, és un dels grans tabús socials existents. Per això, la majoria de la població no és nudista a la platja ni tampoc practica el naturisme en altres activitats de la vida, com la piscina municipal. En conseqüència, demà no serem massa, al dia sense banyador de la Maurina.
Tanmateix, que constatem aquesta realitat no equival a acceptar que sigui una conducta fortuïta i natural. Ans al contrari, desmitificar la importància del cos humà és, a parer meu, un dels grans reptes del progrés de la nostra societat.
Més enllà de la ruborització que ens produeix imaginar-nos mostrant la nuesa en un espai públic poc concorregut, els resultats de fer-ho sovint apunten cap a un reconeixement del nostre cos i la seva acceptació tal com és. O sigui: ens ajuda a perdre la vergonya a mostrar un cos que -també en una immensa majoria dels casos- no s’ajusta al 100% a l’estereotip de bellesa que hem acceptat com a societat. I, de pas, combatem la pressió estètica. A més a més, quan desviem la mirada cap a les altres persones, exercim la capacitat de veure la bellesa de qualsevol cos: amb les seves imperfeccions i perfeccions.
Per això crec que l’impuls a les pràctiques naturistes pot ésser una passa en la millora de la qualitat de vida de les persones. Són més que evidents, de fet, els trastorns psicològics i alimentaris que provoca la pressió estètica. I què vol dir allò de la pressió? Doncs l’omnipresent reivindicació publicitària i mediàtica de cossos sotmesos als cànons de bellesa actuals: estar prim fins a emmalaltir, no tenir arrugues, no tenir canes, estar depilat… Vaja, intenten que amaguem la pròpia naturalesa humana. Però la millora també crec que és sexual: no és que la tingui petita o grossa (que és la meva gran por). Tenim el que (ens) projectem.
Així que no es tracta d’obligar ningú a practicar el naturisme, sinó de possibilitar que ho puguin fer aquelles persones que ho desitgin. I com que la platja des Cargol ens queda un xic enfora de Terrassa, fem-ho possible en una de les nostres piscines municipals.
Ens veiem divendres a la Maurina.
* L’autor és militant de la CUP
