Enceto el meu escrit amb l’anècdota entendridora d’un conte. Un dia, al mercat, una senyora li preguntà -a un venedor- pel preu dels ous. L’home, que era d’edat molt avançada, li respongué que cada unitat tenia un cost de mig euro. Llavors, ella -amb afany de regateig- el provocà bo i dient que se n’enduria mitja dotzena…, però només per dos euros i mig. La resposta conformada fou: "Pot ésser, fins i tot, que em doni sort". Al cap i a la fi, aquell dia encara no n’havia venut cap.
La senyora se n’anà pressentint que havia guanyat la partida. Més contenta que un gínjol. Tot seguit, agafà el seu flamant cotxe i marxà a dinar, a un restaurant d’alt standing, amb una amiga. Allí, van menjar de tot i força, com els vingué de gust. Van prendre de tot, deixant-hi molt… Tant és així que, en arribar l’hora de pagar el compte (que era de quaranta euros), en deixà cinquanta. Amb la xuleria de dir al cambrer del local que les havia servit que es quedés amb el canvi.
Evidentment, el contrast o dicotomia dels dos fets podia entrar dins de la normalitat per a l’amo de l’establiment… Però esdevenia molt dolorós i patètic per al pobre venedor d’ous. En aquest punt, el lector es preguntarà on vull arribar: ni més ni menys que a qüestionar actituds com aquesta. En trobem sovint a la vida diària. Què ho fa que sempre ens mostrem poderosos quan comprem al necessitat? Per contra, per què som tan esplèndids envers qui no ho necessita?
L’autor del conte acaba afegint que son pare solia comprar coses simples de gent senzilla… a preus elevats. De forma que ell no ho necessités. Quan li preguntava el motiu pel qual ho feia, sentenciava lapidàriament així: " És una caritat embolcallada en dignitat, fill meu".
Cercant un refrany adient, em ve de gust un "ja n’hi ha prou d’aquest color". Aquesta gent "passa de taca d’oli". Es creuen de classe superior. Són menyspreables. Potser, en la conjuntura actual, aniria força bé que alguns dels nostres polítics es llegissin el conte sencer… Com que els analistes preveuen haver entrat en època de pactes, entesa i diàleg, no estaria de més. Quan fiquen la pota, s’evitarien haver de fer caps i mànigues per cercar excuses de mal pagador.
