Són les dues cares de la moneda: per tal que hi hagi burgesos, hi havia d’haver obrers. L’explotació de l’home per l’home -com diu el marxisme- va possibilitar que les classes benestants poguessin lluir aquells vestits tan bells, conduir els primers cotxes, viure a còmodes cases modernistes, etcètera.
I sens dubte és un material estètic preciós i molt bo per mostrar en una fira. Tanmateix, idealitzar romànticament la història de Terrassa acaba per destacar els punts més positius com l’arquitectura i l’estètica… Alhora que no es treballen prou els més foscos: treball infantil, les condicions laborals precàries, dependència de la voluntat del patró, la desprotecció absoluta de les dones a les fàbriques… És cert que es programen visites teatralitzades als vapors i que existeix una manifestació de sufragistes, però cal potenciar immensament més el discurs obrerista. Així ho hem enraonat les amigues i amics de la CUP, després d’obrir una reflexió interna sobre com enfoquem la fira i com es pot millorar.
Fruit d’aquest debat, també es destaca que els anys modernistes varen ésser molt revolucionaris: l’auge del sindicalisme, l’eclosió de diaris impresos en paper, la repercussió que va tenir per a la pagesia l’èxode rural cap a les ciutats, tot modificant la realitat social de les ruralies de la comarca vallesana com la pròpia Terrassa…
Perquè la Fira Modernista és, sense dubte, una de les més potents de Catalunya en la varietat de propostes que acull la ciutat. I precisament per això no pot deixar relegada a un paper secundari la lluita obrera. Perquè, si no, l’esdeveniment queda impregnat d’una forta càrrega simbòlica en favor del relat de la bona burgesia que va promoure el “progrés” a la ciutat.
I el progrés, creiem nosaltres, el van construir les treballadores. Mà a mà, colze a colze. Qui, si no? Elles i ells eren la classe social majoritària. La més nombrosa quantitativament. I ni és ni millor ni pitjor. Això, senzillament, és una constatació històrica.
Pel que fa al seu caràcter de fira, des de la CUP ens plantegem si no fóra bo llevar el terme “fira”, ja que és un mot implícitament comercial. I passar a denominar-la “Festa Modernista”, “Diada Modernista”, etcètera. No debades, la connotació comercial que té la fira s’allunya de l’objectiu principal pel qual s’hauria de regir: l’expansió del coneixement de la Terrassa d’època, pel que fa a les seves tradicions, arquitectura, cultura, condicions de vida, treball als vapors, etcètera.
De fet, el seu solapament amb l’estratègia turística de la ciutat té riscos, en tant que sectors importants de la localitat puguin experimentar que l’èxit de la fira quedi supeditat a la despesa econòmica que deixin els visitants. Benvingut, Mr. Marshall! L’activitat econòmica no pot ser el tòtem inqüestionable entorn del qual giri la celebració. És cert que els sectors econòmics relacionats amb l’hostaleria han de ser atesos adequadament. Els i les cupaires també vam anar a comprar una mica de formatge i embotit a les parades de la Rambla i vam fer uns beures sota el Mercat. I és clar que sí. Però un poder públic gestionat des d’una perspectiva progressista ha de tenir cura a mantenir un equilibri més que raonable.
Per tot això, hem proposat tres idees que puguin afavorir un relat més equilibrat. La principal és estudiar la viabilitat de crear una cooperativa tèxtil que es dediqui durant tot l’any a confeccionar roba d’època amb un disseny senzill que permeti un preu competitiu. I és que el fet que la immensa majoria vagi vestit de modernista ens dóna una visió irreal de la societat modernista, ja que la majoria eren treballadors de les fàbriques, gent de classe obrera, comerciants…
Així mateix, creiem que cal augmentar les visites teatralitzades, tot proposant a l’Institut del Teatre de contactar amb alumnes que vulguin donar a conèixer les seves arts, mitjançant microobres ambientades d’època i que expliquin -almenys en part- la vida de les classes populars. I, finalment, amb persianes modernistes: posar en contacte grafiters del municipi amb comerços interessats per tal que pintin la tanca de la botiga reproduint alguna escena de les classes populars com si es tractés de l’interior d’un establiment de l’època.
Aportacions, doncs, fruit del debat col·lectiu i que poden ser aplicades si hi ha voluntat política.
* L’autor és militant de la CUP
