Si no tens llibertat interior, quina altra llibertat esperes tenir?" Aquesta frase d’Arturo Graf, escriptor italià (1848-1913), m’ha fet pensar en la qüestió de la llibertat interior.
Alguns la defineixen com la capacitat per conduir la pròpia vida conforme als propis criteris. És interna en el sentit que l’acte de triar es decideix al nostre interior. La llibertat interior és la llibertat de voler una cosa i no una altra, decidir-se lliurement, de manera independent, per un mateix.
Jacques Philippe comenta en el seu llibre sobre la llibertat interior algunes actituds que la potencien.
La societat occidental ens pressiona amb freqüència a ser el que els altres esperen de nosaltres o el que creiem que els altres pensen de nosaltres. Per viure en aquesta llibertat interior estem convidats a acceptar-nos tal com som, amb els nostres límits reals.
Acceptar-nos tal com som és també una manera de no fer cas de les nostres creences limitants que no corresponen a la realitat. Conviccions que han fet niu en el nostre interior, aquesta veu interna que ens diu que som incapaços d’afrontar tal situació, aquestes veus interiors que fan que ens infravalorem. Acceptar-se un mateix podria dir-se que és acollir-se amb les seves pobreses i també amb les seves riqueses, i les possibilitats i capacitats reals de desenvolupar-se com a persona.
Acceptació dels altres
Hi ha una relació profunda entre acceptar-nos a nosaltres mateixos i acceptar els altres. Una actitud afavoreix l’altra. Amb freqüència, passa que no aconseguim acceptar altres persones perquè, en el fons, tenim dificultat per acceptar-nos nosaltres mateixos.
Consentir les contrarietats
Hi ha situacions que no podem controlar. Vivim molts esdeveniments que són contraris a les nostres previsions, a les nostres aspiracions, i no podem fer altra cosa que acceptar-los. No es tracta de consentir de mala gana sinó de consentir de veritat.
Moltes vegades, el que ens fa mal quan patim, més que el sofriment mateix, és el rebuig a patir.
El dolor és més gran quan no li veiem sentit. Viktor Frankl, en el seu llibre "L’home a la recerca de sentit", comparteix la seva experiència en el camp de concentració. Diu que: "En aquest lloc, el que queda als presoners és l’última de les llibertats humanes: escollir l’actitud a adoptar en les situacions que estan obligats a viure". L’autor diu que la persona pot preservar en el camp de concentració una part de la seva llibertat i de la seva independència d’esperit. Hi havia presoners que anaven de barraca en barraca consolant, oferint els últims trossos de pa que els quedaven. Encara que siguin casos rars, això és una prova que a l’ésser humà se li pot treure tot excepte una cosa, l’última de les llibertats humanes: la de decidir la seva conducta, siguin quines siguin les circumstàncies en què es trobi. L’important no és el que esperem de la vida, sinó el que nosaltres aportem a la vida. En lloc de preguntar-se si la vida té sentit, és a nosaltres que ens correspon donar-li un sentit a la vida, a cada dia, a cada hora.
En la vida ens trobarem amb situacions de dificultat que ens afecten personalment o que afecten persones estimades; situacions d’impotència. Encara en aquestes situacions tenim llibertat de creure, d’esperar i d’estimar.
Viure en el present
Una de les condicions necessàries per conquistar la llibertat interior és la capacitat de viure el moment present. Només podem exercir la nostra llibertat en el moment present. No tenim cap poder per canviar el nostre passat. Encara que visquem diferents escenaris de com haguessin pogut anar les coses, no les podem canviar. L’únic acte de llibertat nostre és el d’acceptar les coses tal com van ser. Tenim poc control sobre el nostre futur. Sabem que, encara que fem plans, previsions, etcètera, una petita cosa pot fer-ho canviar tot. No tenim control sobre el nostre futur. És en el present que podem realitzar actes lliures. És en l’instant present que estem en contacte amb la realitat.
* L’autora és de l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
