La mateixa òpera pot ser ambientada en diferents èpoques i contextos. Aquí rau un dels poders del director d’escena, que pot somiar una posada en escena que fins a la data semblava impossible. En el cas que ens ocupa avui el director d’escena i escenògraf italià Davide Livermore ha triat el món de la immigració de principis del segle XX als Estats Units. Els quatre actes de l’òpera es plantegen com un flashback que protagonitza Ranato des Grieux, ja vell, interpretat per l’actor Albert Muntanyola, vestit de blanc com si fos un fantasma. El protagonista masculí de l’òpera recorda la seva estimada a l’illa Ellis davant de Nova York, amb l’Estàtua de la Llibertat com a testimoni. Al final, quan cau el teló, es projecten imatges històriques del fenomen migratori. Fenomen que ha acompanyat la humanitat des que aquesta existeix. Una de les onades d’emigració més importants de l’època contemporània va ser la dels europeus cap al "nou món" a finals del segle XIX. Actualment la crisi política, les guerres, la persecució ideològica, la manca d’esperances i recursos econòmics, la violència política i el desig de viure una vida millor alimenten importants moviments migratoris que en molts casos acaben en tragèdia. L’emigrant, com la protagonista d’aquesta òpera, Manon Lescaut, es troba sol, perdut i abandonat. Ha de lluitar contra les idees dels poderosos que alimenten l’estigmatització mitjançant la premsa i les xarxes socials oferint la imatge de l’estranger com un ésser oposat al "nacional" que és el bo el que és d’aquí i per tant el "veritable patriota". Els estereotips no són més que la manipulació interessada de l’opinió pública. En teoria totes les persones que travessen una frontera poden demanar asil en un altre país, però la realitat ens diu que només una petitíssima part obté l’estatut de refugiat definit per la Convenció de Ginebra de 1951. Manon Lescaut acaba en el quart acte sola, perduda i abandonada en un desert d’Estats Units, l’ària final interpretada per Liudmyla Monastyrska res ha d’envejar a la cèlebre interpretació de Maria Callas, en aquesta ocasió el director d’escena ha suprimit el desert i l’ha canviat per un hospital improvisat en el qual la protagonista aïllada de la resta dels pacients mor a terra. La posada en escena de l’òpera "Manon Lescaut" que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu és espectacular, amb trens gegants que entren i surten i transatlàntics que salpen cap a Estats Units, la il·luminació també està molt cuidada a càrrec de Nicolas Bovey. La direcció musical és d’Emmanuel Villaume i com sempre l’orquestra en totes les obres de Puccini emociona des del primer moment fins a l’escena commovedora on la protagonista és obligada a pujar a un vaixell rumb a l’exili americà i ell ho deixa tot i puja les escales per acompanyar-la; el mecanisme de doble sentit funciona a la perfecció, el que passa en escena és traduït immediatament a la música. L’altre nom de pes de l’òpera és el de Gregory Kunde, que interpreta el jove enamorat. Subtilesa i força en les veus d’aquests dos cantants que completen una òpera rodona, amb missatge social.
