Segurament molta gent que ha llegit la primera de les preguntes que conté el títol s’haurà quedat amb un concepte de pobresa molt vinculat amb els diners, les possessions i riqueses que cadascú de nosaltres aconsegueix aglutinar. És per això que després de la primera he volgut escriure la segona de les preguntes.
La pobresa pot ser percebuda des de molts angles i el fet que el temps de la nostra vida sigui curt, finit i un cop passat irrecuperable em fa pensar que la veritable pobresa, si més no la que em preocupa a mi, és aquella que té a veure amb les hores de vida que realment visc, que realment aprofito per fer del meu temps l’interval a on frueixo de les coses de què vull fruir i no pas de les coses que toquen fer.
És ben veritat que a la feina li dediquem moltes hores al dia, que a les obligacions domèstiques un altre grapat, als fills o néts, a la família en general i a moltes altres coses obligades que ocupen la nostra agenda. Però realment aquesta càrrega horària obligatòria ens fa feliços?, ens fa tenir la sensació de viure la vida?, de ser rics amb el temps que dedico a viure allò que em fa gaudir?
Ser pobres temporals vol dir no viure la vida i no estic apostant per un trencar amb tot i marxar a fer d’ermità dalt de tot d’una muntanya o desaparèixer en una illa bucòlica i deserta, no estic pas dient això. El que vull que reflexionem és que allò que al final del nostre periple vital ens farà sentir-nos plens serà la sensació interior que tinguem de com hem passat per la vida, amb més o menys diners, però també amb més o menys temps per a nosaltres.
La tecnologia juga a favor del temps en qüestions que tenen a veure amb la tramesa d’informació, l’eficiència en el treball i el rendiment productiu, però ens allunya d’assaborir les coses que necessiten de temps per ser viscudes i sentides com a riquesa personal.
Una vida sense temps és una vida escassa, pobra i moltes vegades anguniosa i estressant i no m’he trobat cap persona de més de 60 anys que quan li pregunto què li demanen a la vida no em respongui temps. Però ja és massa tard. Crec que el secret rau, com amb moltes altres coses, en l’equilibri que aconseguim entre tots els elements que participen del nostre recorregut existencial.
No cal moure’ns en la ganduleria com a objectiu del nostre quefer quotidià per fer tot allò que el cos o la ment ens demanen, però tampoc cal hipotecar-nos en una jornada diària plena de tasques laborals i obligacions personals que no ens permetin gaudir de temps per tenir la veritable sensació que estem passant per aquí vivint i no sobrevivint. Viure, intrínsecament, comporta disposar de temps però no entès com el pas seqüencial i harmònic dels segons sinó entortolligar-lo entre els nostres desitjos i il·lusions, barrejar-lo en aquelles qüestions que realment hem decidit de viure lliurement i no perquè toca.
El temps és el nostre tresor, no el malbarateu.
* L’autor és coach advance life
