Les propostes legislatives més recents sobre l’eutanàsia i el suïcidi assistit em mouen a compartir algunes reflexions a la llum del Magisteri de l’Església, especialment de la carta encíclica "Evangelium Vitae" ("L’Evangeli de la vida") que sant Joan Pau II ens oferí el 25 de març de l’any 1995. Han passat 23 anys des de la seva publicació, però manté la seva actualitat. Avui m’agradaria reflexionar sobre dos aspectes: d’una banda, el valor incomparable de la vida humana; d’altra banda, l’existència d’una "cultura de la mort".
La persona humana està cridada a la participació de la vida mateixa de Déu, a una plenitud de vida que va més enllà de les dimensions de la seva existència terrena; per això té un valor incomparable. Aquesta vocació sobrenatural manifesta la grandesa i el valor de la vida humana també en la seva etapa aquí a la terra, des de l’inici fins al final. Per això l’Església se sent cridada a anunciar aquest "evangeli de la vida" als homes i dones de tots els temps i d’arreu del món. Es tracta de l’evangeli de l’amor de Déu a l’ésser humà , de la dignitat de la persona i de la vida. D’altra banda, no hi ha dubte que cada persona pot arribar també a descobrir en la llei natural escrita en el seu cor el valor sagrat de la vida humana des del seu inici fins al seu final i afirmar el dret de tot ésser humà a veure totalment respectat aquest bé primari seu. La convivència humana i la mateixa comunitat política es fonamenten en el reconeixement d’aquest dret.
De fet totes les cultures han reconegut el valor i la dignitat de la vida humana. D’altra banda el dret a la vida i el respecte a la persona són valors que la Declaració Universal dels Drets Humans de l’any 1948 proposa com a fonament per a la convivència. La vida humana, do preciós de Déu, "és sagrada perquè des del seu inici comporta l’acció creadora de Déu i es manté sempre en una especial relació amb el creador, el seu únic fi. Només Déu és Senyor de la vida des del seu començament fins al seu terme. Ningú, en cap circumstància, pot atribuir-se el dret de matar de manera directa un ésser humà innocent" (EV 53).
De manera paradoxal, al mateix temps, es va produint a les nostres societats més avançades un eclipsi del valor de la vida, es difon una "cultura de la mort". En què consisteix aquesta cultura de la mort? Es tracta d’una mentalitat, d’una manera de veure l’ésser humà i el món que, des d’uns criteris pragmàtics i utilitaristes, acaba fomentant la destrucció de la vida humana més feble i innocent. En l’actualitat es donen diverses amenaces a la vida humana com a conseqüència de la violència, l’odi, els interessos egoistes, etcètera. Fruit d’això es provoquen sofriments, agressions, desgràcies, desplaçaments, homicidis, guerres i genocidis. Tampoc podem oblidar la violència i l’explotació de milions d’ésser humans, especialment infants, abocats a la misèria, a la desnutrició i a la fam a causa d’una injusta distribució de la riquesa.
En el context d’aquest ampli conjunt d’amenaces contra la vida vull referir-me ara amb especial preocupació als atemptats contra la vida del no nascut i contra la vida del malalt terminal. En relació amb els malalts incurables o terminals, la nostra societat no pot resoldre el problema del sofriment anticipant la mort i provocant-la en el moment que es considera més oportú.
Ens cal abordar les causes que originen aquesta "cultura de la mort". I aquestes causes són principalment tres: la crisi cultural; una interpretació purament subjectiva de la llibertat, i l’eclipsi del sentit de l’home i de Déu.
En les properes cartes continuarem reflexionant sobre aquest tema.
* L’autor és bisbe de Terrassa
