A l’antiga Grècia les persones que no s’ocupaven dels assumptes públics i polítics i que només els interessava allò que els pertanyia a elles mateixes ja se les anomenava idiotes. Més tard aquesta paraula s’atribueix a aquella gent envanida sense fonament, amb poca intel·ligència i que incomoda amb les seves paraules o accions. Tots en coneixem uns quants, d’idiotes, d’individus/indivídues que es pensen que la seva vida rau per sobre de la dels altres, que es pensen que són immortals i que perduraran, idiotes o no, per sempre. Éssers que es mostren egocèntrics i escandalosament menyspreables en la relació social, en la màgia de compartir experiències senzilles i pures, planeres i sinceres, honestes i entregades.
L’idiota fa de la seva característica una categoria única de farsa personal, de sentir-se per sobre del bé i del mal, de creure’s imprescindible, insubstituïble i especialment superb.
He conegut i conec uns quants idiotes que circulen pel món d’aquesta manera que acabo de descriure i m’atreviria a afirmar que, tot i ser-ne molt, d’idiotes, no s’adonen de les seves pròpies penúries humanes i ho fan amb una certa patxoca petulant que encara els enforteix més la idiotesa.
Ser idiota no és dolent, perquè tinc el convenciment que en tots els casos els idiotes no s’adonen que ho són. Es creuen llestos, savis, amos de la veritat absoluta, però no tenen ni la més mínima percepció de com d’idiotes arriben a ser. Aquesta inconsciència els porta a ser relativament feliços perquè no ser conscients de la seva ànima idiota els porta a trepitjar fort i sense gaires escrúpols.
Només conec una categoria nefasta que supera la condició personal de ser idiota i aquesta és ser idiota amb diners. I és que, al fet de ser insuficients, defectuosos, cretins, sense sentit, estúpids, irracionals, imbècils, ximples, babaus, rucs, maldestres, necis, ignorants, incultes, rudes i llambordes, se’ls afegeix una actitud altiva i prepotent que eleva a l’enèsima potència el seu grau d’idiotesa estructural.
Amb diners ja no només se senten superiors i indestructibles a més creuen que el món gira sempre al seu favor i que l’univers fa d’espectador de les seves accions. Creuen que només allò que tenen i ensenyen és destacable i tot el que no els incumbeix, idolatra o enalteix no mereix la seva atenció. Aquests són els més extraordinàriament mesquins, els que de debò em fan pena, els que d’una manera o altra intento allunyar del meu entorn. Creure’s més i millor per la superioritat en el número de compte sense aprofundir en les veritables traces de la felicitat i de les fortaleses emocionals de l’ésser humà em sembla d’una baixa o nul·la qualitat humana.
Són gent que passa per la vida sense fer de persones, sense voler sentir-se partícips de les meravelles que ofereix el fet de compartir en igualtat de condicions, cara a cara, amb l’únic lligam que ens uneix des de sempre, la humanitat.
Els diners han fet tornar molta gent idiota, gent que no ho era, però això no ens ha de fer ballar el cap en extrem perquè aquesta situació no deixa de ser una flaquesa pròpia del nostre cervell. No és que defensi aquest grup però entenc que un gir a la vida pugui ocasionar canvis i descontrol. Serien els idiotes circumstancials i que sovint o s’estavellen o tornen al seu origen de normalitat després del sotrac emocional.
Ara procediré a anomenar els idiotes que m’he anat trobant al llarg de la meva vida o potser no. Millor que us doni un consell per quan us trobeu els idiotes que us envolten a vosaltres; quan els trobeu no intenteu posar-vos mai al seu nivell, perquè per l’experiència i domini de la idiotesa sempre us guanyaran.
Evita perdre el temps, senzillament continua el teu camí.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
