Vénen temps de canvi. De fet, ja sempre seran temps de canvi. I no parlo de política. Parlo en clau individual, de cadascú. Personalment estic convençut que la meva feina de consultor canviarà completament en deu anys a causa de la intel·ligència artificial i el Big Data que l’alimenta. No sé com serà exactament el canvi però sé que hi serà. I no té per què ser pitjor ni per als meus clients ni per a mi. La qüestió serà si sabem continuar creant valor per als nostres clients. Tocarà adaptar-se i sobretot tocarà desaprendre. Aprendre és fàcil, desaprendre és esforçat.
Comença a haver-hi molta gent amb la incertesa de si la intel·ligència artificial i la robòtica, sovint les dues coses aniran juntes, els deixaran sense feina. Fan bé de preocupar-se, però faran millor d’ocupar-se. Aquest no és un canvi que hagin de fer exclusivament les organitzacions, és un canvi en clau personal. Exactament igual que quan vàrem passar d’escriure a màquina a fer-ho amb el “Wordperfect” en els primers ordinadors. Similar a quan vàrem aprendre a navegar per internet o quan vàrem comprar per primer cop on-line. L’ús de la intel·ligència artificial no ha de ser més complicat tot i aquesta que està preparada per gestionar molt més la complexitat. De fet, la nostra relació amb molts programes d’intel·ligència artificial serà moltes vegades per la veu, amb una interacció que imitarà molt bé els humans per part de les màquines. Recentment ho hem pogut comprovar amb les primeres mostres del programa Duplex de Google.
La naturalesa d’aquest canvi és personal, fonamentalment. És com aprimar-se. No s’hi val que un altre no mengi i aprimar-se un. Seria fantàstic, però és impossible. Cal aprendre i desaprendre personalment. I no hi ha aprenentatge sense un cert esforç. Els que no estiguin disposats a fer-lo crec sincerament que estaran amb molt més risc que els que el faran. I com comença aquest canvi? Com sempre. Perdent la por. Provant. Aprenent fent-ho. A ningú, li exigiran saber programar algoritmes. Ens anirà molt bé conèixer la lògica dels algoritmes, però res més. I el més important de tot, cadascú en la seva feina, saber com les noves eines d’intel·ligència artificial ens poden potenciar les persones i no al revés. El tema és com la intel·ligència artificial ens fa més intel·ligents i no al revés. L’actitud serà molt important. La voluntat d’aprendre més enllà de formar-se. Actitud i esforç d’aprendre. Hi ha molta gent que és addicta a la formació però que aprèn molt poc.
Quan per feina he abordat aquests temes en algunes reunions de direccions d’empresa he vist un patró que s’ha anat repetint. Per un cantó la preocupació perquè aquestes noves eines els facin guanyar competitivitat i no al revés (significaria la mort de l’empresa) i, segon, saber valorar molt les persones que s’esforcin a adaptar-se als nous temps. Contra el que alguns pensen, acomiadar gent no és un esport agradable ni gens profitós per a les empreses. Mantenir comunitats professionals que sàpiguen sumar intel·ligències, les de les persones i les de les màquines, serà molt important. Mantenir la gent i incorporar màquines que la potenciïn. La diferència, la faran les persones. Les màquines intel·ligents al final les tindrà tothom. Les persones de talent, en canvi, no. I el talent es demostrarà en la capacitat de sumar intel·ligències.
Anem cap a una altra etapa amb sobredosi de tecnologia i hem de saber posar les persones al centre. Però, per fer-ho, les persones hi han de voler estar i no s’han de deixar arraconar fàcilment. Cal tenir confiança, la ment humana no és gens fàcil d’imitar. Les màquines poden fer molt millor algun aspecte concret, probablement l’anàlisi de grans volums de dades, però la capacitat de síntesi i de contextualització de les persones és molt difícil d’imitar. No tenim cap batalla perduda. A final dels vuitanta es va començar a parlar de la societat de l’oci. Segons aquelles teories ara estaríem treballant un parell d’hores al dia i la resta seria esbarjo. Tenim un problema d’atur però els que treballen van enfeinats, especialment si tenen talent. No crec que s’acabi la feina per a les persones, especialment per a aquelles que facin l’esforç personal d’adaptar-se. Hi ha una dada que em fa reflexionar. Alemanya, el motor industrial d’Europa, és el tercer país més robotitzat del món, darrera de Singapur i Corea del Sud. Aquesta setmana Alemanya ha assolit el mateix baix nivell d’atur que fa trenta anys. És cert que hi ha un fenomen no menor de “minijobs” però la dada no deixa de ser rellevant i esperançadora. Davant de la intel·ligència artificial el que cal és ocupar-se més que preocupar-se. Perdre la por i no esperar a començar quan tot estigui dat i beneït.
