Ens agradi o no tenim un veritable problema amb els diferents focus d’assentaments d’indigents, indocumentats o no, que es localitzen a la ciutat de Barcelona. La solució no és fer-los fora de la plaça de Catalunya o d’algun altre lloc turístic i atractiu de la ciutat. La solució no és fer-los invisibles a la llum dels turistes i vianants. La solució és fer mans i mànigues per eradicar el problema i que tothom tingui un sostre on poder viure i dormir. És molt complicat però s’ha d’intentar. Quan observo algunes imatges d’alguns campaments em costa de creure que això estigui passant en una ciutat com Barcelona. És molt trist i decebedor. En un espai d’atenció mundial on es respira innovació, emprenedoria, startups, hubs i centenars d’iniciatives sembla mentida que aquesta pobresa galopant no pugui tenir alguna solució o almenys alguna estratègia i complicitat que albiri un bri d’optimisme. No em serveix l’argument que la majoria no són de la ciutat ni tampoc caure en la comparativa diferenciadora amb el barraquisme dels anys cinquanta/seixanta amb una migració desorbitada que la ciutat no va poder, saber ni voler atendre. No cerquem cap tipus de justificacions! Cal tenir un sostre i una digna atenció més enllà de qualsevol altra consideració.
Siguin d’on siguin són persones i requereixen les mínimes atencions i serveis. Tinc la sensació que ens emplenem la boca de propostes i atencions socials però no concretem massa què és el que s’ha de fer. El campament al costat de Glòries és impressionant i tristament comença a fer, ni que sigui escadussarament, la competència imaginativa als poblats "chabolistes" de la Barcelona del senyor Porcioles. La gent sense sostre no es fa invisible, només marxa del cor de la ciutat. Es busca la vida en un altre indret. Es mou com pot i sense fer soroll. La ciutat és un milió de coses. Aquesta és una de les millors frases que he sentit a nivell radiofònic. Barcelona ens ofereix un mapa de museus i també una detallada descripció hotelera i de restaurants farcits d’estrelles o alguns directament estrellats. Però Barcelona és també un extens mapa de la pobresa, de la indigència i d’un barraquisme a base de plàstics, cartrons i malmeses tendes de campanya tot just ara que la uralita és quelcom prohibit i perseguit.
Em resisteixo a acceptar, enteneu-me bé, una nova edició del llibre de la Mercè Tatjer i la Cristina Larrea "Barraques. La Barcelona informal del segle XX", on apareguin tots els nous emplaçaments que semblen quelcom o del tot invisibles per a l’administració. El Somorrostro, el Camp de la Bóta, mina Pekín, la Perona o Can Valero ja són història i no han de tenir una segona part. Fóra vergonyant una trobada-col·loqui-reportatge televisiu entre vells i nous barraquistes. També és ben cert que avui tot és possible.